Contra els catalans, en nom de catalunya

ALFONS QUINTÀ El pensador britànic Edmund Burke va afirmar: "L'única cosa que cal perquè la maldat triomfi és que la gent honrada no faci res". Modestament, crec que la frase és adient a la realitat política i social catalana d'avui mateix. Estem entrant en un nou paradigma -que diria el filòsof de la ciència, Thomas Kuhn- que angoixa molts. Però costa exposar-ho. Hi ha silencis immorals i repugnants.
Una evidència brutal del nostre nou paradigma és la paradoxa entre la destrucció de l'estat del benestar (modest) que teníem i els clams sobiranistes, és a dir, estatistes, que impulsa la mateixa CiU.
Es fa una cosa i es parla de l'altra sense estimular cap debat -ans tot el contrari- ni exposar arguments seriosos. Abusen que estem en moments que ens ofeguen. Domina "El neguit de treballar/ i el neguit de no treballar, / la immensa gamma dels neguits/ que no us deixen tranquils als vostres llits", diu un poema de Francesc Vallverdú.
Se'ns vol tapar la destrucció del benestar -que arreu es dóna amb menys força que aquí (fins i tot tenim més atur que Grècia)-, mentre els mateixos coresponsables del desastre volen fer creure que aviat ens portaran a un Estat català continuador del Paradís Terrenal.
Anem a pams. Estem en un període històric en què un paradigma dominant és la crisi de l'Estat en general i en particular de l'Estat-nació amb què CiU ens vol fer somniar. N'he escrit centenars d'articles, al llarg de decennis, i n'han aparegut dotzenes de llibres concordants, fins i tot a França, on va néixer aquella maledicció, com ja va exposar Burke, el llunyà 1790. No ho reiteraré. Com diem els advocats, "dono per reproduïts aquells arguments".
A més d'anar a pams, anem a la realitat d'avui mateix. Els que haurien de protegir el nostre benestar (la Generalitat i CiU, que en tenen les competències) el retallen amb una avidesa i un desvergonyiment que recorda el que va afirmar una poetessa francesa, sobre estimar: "avui més que ahir i menys que demà". Ara bé, estimar és l'antítesi de retallar drets bàsics i necessaris. Es retalla de manera que mostra que també es vol causar mal innecessari i contraproduent, com és impedir que ningú mogui un dit ni aixequi el cap. Es vol causar por. Com és que no s'adonen que aquestes maldats deliberades són contraproduents i acabaran pagant-les? Ja no estem a l'Edat Mitjana, ni en els anys del nacionalisme esventat a la Mazzini.
En el món i en la realitat d'avui no es poden somniar truites. Són temps en què els Estats perden palesament pes i protagonisme. No penso només en Grècia, que ha estat literalment (i necessàriament) expropiada. A més, gairebé tots els Estats europeus han perdut la seva capacitat -bàsica en un Estat- de poder tan sols establir lliurement el seu propi pressupost. Ja no es tracta de ser un Estat o no.
Com es pot gosar en un moment amb problemes tan greus i quotidians fer volar coloms insensats? Senzillament perquè es creu que els colúmbids taparan la incapacitat i la responsabilitat de polítics catalans que no fan més que augmentar el desastre, en benefici del seu poder, del seu control polític i dels seus clans utilitaris.
Anem encara més al concret. M'expliquen que ara CiU està centrada prioritàriament en trobar, amb ajut de les cares i identificades empreses d'assessorament extern, una pregunta per al seu plebiscit, dit referèndum. Volen que no sigui massa radical, ni massa moderada, ni massa res. Però que garanteixi un sí massiu. Personalment, suggeriria, en comptes d'independència o de pacte fiscal, voleu que es lliguin els gossos amb llonganisses?
Superat el plebiscit (o referèndum) en vies de preparació urgent, el 2013, esperen poder tornar a endeutar-se (no crec que ni s'imaginin recuperar la màquina productiva) i així poder convocar unes eleccions catalanes anticipades, per guanyar-les.
He preguntat: "Penseu en algun altre camí?" La resposta ha estat no. Un no rotund. He replicat que arraconar les necessitats i les preocupacions urgents dels catalans, per prioritzar principis abstractes, vies incertes i un descarat utilitarisme polític, invocant el nom de Catalunya (com si fos una realitat abstracta, superior a les necessitats i drets dels catalans) implica un perill per al propi catalanisme polític i per a la pròpia identitat catalana. M'han dit que tenia raó. Ho entenc: parlava amb fonts de CDC serenes i que també són amigues meves.
No havíem quedat que Catalunya era la suma dels catalans? Per atzar, podria ser altrament? Si això es menysprea, el pas enrere, vers el buit, serà immens. Malgrat que els paràmetres històrics siguin diferents del tot (per sort), no he pogut evitar que em vin?gués al cap un poema de Berthold Brecht sobre la realitat dels alemanys entre les dues guerres. Llavors, parlant de "llibertat nacional", no de llibertats per als ciutadans, alguns clamaven que aviat els gossos menjarien llonganisses.