Fra Bartolomé de Las Casas (1484-1566) explica la tortura i la mort totalment injustificades d'un malaurat membre d'una nació originària americana. En quedar-li només un fil de vida, un religiós li demanà que es convertís, argumentant que així aviat aniria al Cel.

L'agonitzant li demana si és allí on van els que l'estan torturant i matant. El clergue li contesta que sí. La víctima li replica que no hi vol anar, que prefereix qualsevol altre lloc, on no hi siguin.

És fàcil l'aplicació de l'exemple a l'actual política retalladora de la Generalitat, de la qual he pogut escriure força. Ells diuen que durarà un parell d'anys - per tant, la destrossa ja no serà recuperable - però que culminarà amb un imprecís plebiscit ( mal anomenat referèndum) que ens portarà a un encara més imprecís sobiranisme, o a la independència, com diu en privat l'entorn de Mas.

Jo no tinc cap convicció clara respecte al Cel ni de l'ultratomba, excepte la de desitjar que em quedin lluny. En canvi, crec haver escrit centenars d'articles sobre la ridiculesa dita sobiranisme, una bajanada inconsistent parida al Quebec, on finalment hi ha fracassat estrepitosament. S'hi pot somiar, com amb truites, però el seu fracàs no el nega ningú, sobretot al mateix Quebec. Avui tan sols a Catalunya fa la viu-viu el mot sobiranisme, que és un monument "kitsch", com diria l'enyorada Susan Sontag.

La independència és una altra cosa, malgrat que en el pla teòric - particularment el català - tampoc té cap articulació intel·lectual. Es pot desitjar, com es pot voler el comunisme llibertari del que invocava la desapareguda FAI. Però allò que se'n diu conceptuar-los o convertir-los en una mica viables no ho fet ningú, tant respecte a l'independentisme com al comunisme llibertari. Si algú cita les comunes de l'Alt Aragó durant la guerra civil, o els decrets de S'Agaró de gener del 1937 més li valdria que retirés els exemples, atès que podria usar-los per apuntalar els meus criteris.

Però tant li fa dir com no dir. Tenim una realitat immediata d'ensorrament brutal de tot allò que és cabdal en les societats modernes (és a dir, en les altres) respecte a les quals el sobiranisme o l'independentisme seria només una altra closca separadora. O és que algú està tan encegat com per creure que la política de la Generalitat ens acosta a la modernitat? Fugi, fugi, home, no juguem amb les coses de viure sans, ni amb les de menjar. Per sort, cada dia s'allarga el nombre d'amics i de fonts, amb carnet de CDC a la butxaca, que em diu que ja estan cansats de sentir tantes mentides, i tan grolleres. Això no obstant, creuen que l'imminent congrés de CDC serà tranquil. La fracció dominant - la dels estómacs agraïts - ja ha efectuat una bona filtració precongressual. No és res de nou, ni privatiu de CDC.

El teatre del congrés serà el que serà. Si no fossin flors i violes també ho semblaria. En passades trobades de CDC el control informàtic de la votació va fer miracles, com aleshores em varen explicar fonts internes, del tot coneixedores i realment fiables.

Per a CiU, després del termini immediat vénen el mitjà i el llarg, on s'acumularan les barbaritats del present. ¿Això es podrà tapar o superar amb l'ús de la demagògia referendària, sobiranista, independentista, o més cabòries que hi haguessin, amanides de la realitat inqüestionable d'un pacte legislatiu de fet amb el PP?

Ambdós partits coincideixen a voler ensorrar el PSC, però atès que aquest ja ho fa tot sol -fins a quan? - aquest aspecte de l'entesa PP-CiU té un sentit decreixent, en el curt termini.

El PP es pren CiU com un marrec que no li pot fer cap mal a nivell d' Espanya, mentre que a Catalunya al PP li va bé l'aventurisme de CDC. Engrandeix el forat electoral del PP.

CDC practica una dutxa escocesa molt nociva per al conjunt de la societat. Un dia llença una cabòria independentista, l'altre mostra el seu amistançament -o matrimoni secret- amb el PP i a tothora fa unes retallades que no tenen parió en cap altre comunitat autònoma. En veure-ho el PP es pregunta què fer quan el teu futur contrincant electoral es tira trets als seus propis peus. La resposta és res. O dir-li que ho fa molt bé, sense que se li escapi el riure.

Quan el Tripartit portava un any en el poder, era fàcil veure que acabaria com el Rosari de l'Aurora. Però ara CiU comet barbaritats que llavors no es podien ni imaginar, si bé té molt collada la comunicació social. És un tema gens secundari. Davant d'aquesta i altres vileses, el ciutadans hauríem de tenir la dignitat de l'indígena descrit per de Las Casas. Cal rebutjar el pretès i falsari Cel independentista, del qual l' única veritat visible i immediata és que passa per l'infern de retallada de drets que fins ara ningú discutia, en ser bàsics. CiU ho oblida i no se li pot perdonar. Que no ens enganyin amb cap fals Cel. Toquem de peus a terra.