Diumenge vaig llegir, amb l'interès de sempre, el comentari de Matías Vallés, del grup al que pertany aquest diari, sobre el sinistre Iñaki Urdangarin. El vaig trobar meravellós i definitiu. Res a afegir.

Potser la condemna judicial serà de poca gravetat. Ara bé, el jutge, fins ara exemplar, només pot aplicar la llei. Seria pitjor que no hi hagués una condemna forta en l'àmbit social general, complementària de la judicial. En tot cas, la llei és la llei. Per sort està sotmesa a conceptes complexes, com responsabilitat, imputabilitat, valoració de les proves, diferents nivells de procés judicial, etcètera. En canvi, la condemna social és lliure i potser hauria de ser més forta del que serà.

Hi ha una banalitat enorme però aclaridora. Consisteix en dir que va passar el que podia passar. El sinistre personatge, de qui ara tothom pot constatar la seva incultura, va anar a una escola de negocis de Barcelona, en concret a ESADE. Hi va trobar un professor amb qui va fer el que la sentència determinarà que varen fer. Déu n'hi do.

Pam més, pam menys, el que si està clar és que ambdós decidiren moure's en el camp del funambulisme financer. Ai caram, res d'innovador, ni de ben autocontrolat, ni rigorós, ni amb un polsim de profit social general, sinó, sigui dit usant termes angelicals, fum, fum i més fum, emparat per esoterisme publicitari. Això si, com és habitual, hi havia grans mots, com la promoció cultural, l'abús del concepte de fundació i les pasterades enlluernadores de costum.

Com bé va insinuar el propi Rei, no hi havia un comportament exemplar, sinó amanit de petulància i de ganes de donar lliçons de moral. En aquesta barbàrie casolana Urdangarin no va ser el primer, ni serà el darrer. Es podria fer una llarga llista de noms.

Tot això ha passar, repeteixo, perquè era possible - i potser lògic - que passés. Afegeixo que amb la caça de bruixes contra els interventors de la pròpia Generalitat que en aquests mateixos moments s'està duent a terme a l'Institut Català de la Salut (ICS), encara presidit per pluridenunciat Josep Prat, passaran a ser possibles coses que fins ara no haguessin pogut ser-ho. Vaja, que el control del diner públic disminuirà. Ho escric i ja veurem si un dia, quan passi el que podrà passar, m'haig de citar a mi mateix.

De sempre he tingut una gran admiració pel gran pensador Max Weber (1864-1920). Va deixar ben clar que la cultura, l'ètica i la moral no solament eren virtuts en si mateixes sinó cabdals en el progrés econòmic. En particular, en la instauració d'una economia lliure de mercat, ben regulada - i emparada - pels poders de l' Estat, que han de veure en la transgressió de les normes morals, mercantils, i no dic res de les penals, un gran mal. En això aquí estem fatal.

Explico una anècdota, confirmadora, aclaridora i d'actualitat. Resulta que uns estudiosos de la sanitat catalana es varen trobar fa mesos amb el professor holandès Peter Groenewegen, director de NIVEL ( sigles en neerlandès de l' Institut Holandès d'Investigació dels Serveis de Salut). Està vinculat a la Universitat d'Utrecht, la millor d'Holanda i una de les millors de l'Europa continental, segons el prestigiós índex de la Universitat Jiao Tong, de Shanghai.

Els catalans varen dir al professor Groenewegen que el fins llavors cap de la més important organització empresarial sanitària privada (Boi Ruiz) havia estat nomenat el més alt responsable de la sanitat pública catalana.

El professor holandès va dir que li semblava magnífic, cosa que deixà bocabadats als seus interlocutors catalans, essencialment metges decents. Li varen demanar al director de NIVEL que els hi expliqués tan sorprenent valoració. Aquest els hi va respondre: "Està clar: com que coneix la sanitat privada ara podrà controlar millor a aquesta, en funció dels interessos de la pública".

Els catalans quedaren astorats. Li explicaren al professor que Ruiz precisament havia estat triat deliberadament per destrossar la sanitat pública. El professor holandès va copsar que efectivament Catalunya no és Holanda i el que aquí es pot fer allí seria impossible. Aquí tampoc seria possible que un membre de la Casa Reial holandesa arribés tan lluny com ha gosat fer Urdangarin. Max Weber potser diria que som un país sense solució.