Els francesos diuen que tot el que és excessiu acaba sent insignificant. Precisament, ara i aquí, a base de voler fer creure que som el centre el món estem corrent el risc d'anar vers la insignificança. Però, això sí, acompanyant-la de clams de victòria. Fins ara el catalanisme havia tingut una trajectòria digna, prudent i ponderada. Ara això se'n pot estar anant en orris.
Ho sento i ho lamento. Però no puc evitar recordar la faula de la granota que volia ser més gran que el bou. Va morir en l'intent, quan es pot ser una granota molt digne i un bou poc recomanable. "Juro no blasmar el meu país minúscul / per no haver, freturós, eixamplat el seu múscul" diu un meravellós poema de Francesc Vallverdú, dedicat a Joaquim Molas i a mi.
Tornant a la prosa i a la política, es pot argumentar que, a base d'un incomprensible sobiranisme i un tronat independentisme, han convertit el catalanisme verbal en un mer instrument per tapar els desastres constants i creixents del que no arriba ni a ser un mer govern, el de CiU. Aquest no vol assumir que, per sort, en totes les democràcies, sobretot en països petits, el gestionar l'administració és un fet temporal, un anar fent, fugint constantment de les estridències. Però aquí CDC es creu ser la quinta essència de Catalunya. Qui li dóna dret a atribuir-se aquesta funció? Quina acció seva concreta vol que entrem a analitzar? N'hi ha algunes respecte a les quals personalment podria anar-hi molt a fons. O sigui que, quan algú vulgui, som-hi, que n'hi pot haver per quedar servit.
CDC oblida que quan una part de la societat, només de base política, es creu autoritzada a poder parlar sempre en nom de tots demostra que no és nacionalista. Però potser no sap ni tan sols què vol dir ser nacionalista. No són continuadors ni comparables a Prat de la Riba. Aquest era nacionalista i precisament per això, sempre que va poder, va dur a terme polítiques transversals, intentant atraure persones que tenien idees diferents de les seves. He escrit moltes vegades que Prat i Pujol són figures antagòniques. Prat volia sumar, fins i tot elements heterogenis, una perversió aritmètica, però no pas política. Pujol ha volgut ser l'únic sumant i sobretot l' únic total.
Quan s'està de sort resulta que els governs no solen ser fites històriques, ni transcendents, sinó factors discrets de bon ordenament social, que ja és molt. Ara el govern de Mas es creu històric i benemèrit mentre que, de fet, està mereixent-se una consideració antagònica. En tot cas no és govern noucentista, en el sentit que defuig l'obra ben feta.
En temps de crisi, hauríem de concebre obres modestes i d'utilitat immediata. Podrien haver-hi petits grans èxits. Ara bé, CDC prefereix les cabòries. N'hi ha un farciment. La més esgarrifosa consisteix a voler fer creure que havent gestionat pèssimament un poder limitat (el de la Generalitat) gestionaria bé el d'un Estat. Un hipotètic Estat català que, si es definís en base als seus quimèrics clams, resultaria ser l'Estat-nació del segle XIX, fill impresentable i fallit de la Revolució Francesa.
S'entén que el sobiranisme i l'independentisme casolans - ni els d'enlloc - no hagin produït cap anàlisi conceptual. Ai Déu meu, el que en sortiria. D'haver-n'hi podrien afegir-se als molts invents del segle XX que, després de presentar-se com a models de futur, encarnaren retrocessos vers l'Edat de Pedra.
Per acabar, no puc oblidar - perquè n'estic orgullós - que parlo d'un partit (CDC) on he tingut molts grans amics i encara n'hi mantinc, si bé ara amb una certa discreció. Crec que molts ja fan un pensament. El radicalisme del present els posa pel de gallina. El mil·lenarisme mai no ha estat una bona cosa, i ara en tenim un de matriu sobiranista que abans no existia en el si de CDC ni en cap altre partit. Era una absència que beneficiava Catalunya i el catalanisme. El catalanisme de Prat, el d'Almirall i el de tants altres que cercaven, des de la moderació, allò que els o ens unia, els mínims comuns denominadors que la història faria evolucionar -o no- vers on fos.
Ves per on, he assolit, semànticament, el concepte antònim de mil·lenarisme, mot avui tristament necessari en la política catalana.
