Si bé és cert que la Sindicatura de Comptes va fer una investigació sobre el cas Crespo i va decidir arxivar-la sense donar-la a conèixer a ningú, també ho és que a vegades els informes d'aquest organisme fiscalitzador queden en un calaix abandonats encara que s'hagin fet públics.

En més d'una ocasió, aquelles dades que es revelen en uns informes que primer s'aproven en el sI de la Sindicatura, després s'entreguen al Parlament i finalment es debaten en comissió, han quedat oblidades. Les administracions fiscalitzades tenen l'obligació d'acatar unes recomanacions -que s'adopten o no-, els polítics les haurien de fer complir i, en cas de veure-hi escletxes, demanar una ampliació de la investigació.

A vegades es fa, però en d'altres l'informe queda amagat acumulant pols fins que, passats els anys, aquell cas torna a esclatar als narius dels responsables de les administracions. Aquesta situació ja s'ha produït en afers que han acabat essent flagrants com el cas Treball o el cas Millet.

En tots dos, Sindicatura o Intervenció havien detectat indicis de, diem-ne, "coses? ?estra??nyes". Dades que mirades amb uns ulls poden mostrar debilitats del sistema (i per tant que caldria investigar més a fons) o que vistes amb una altra òptica no passen de ser simples casualitats.

Però escudar-se en la darrera hipòtesi és un mal company de viatge quan el fet denunciat no té res a veure amb un casual. Aleshores l'afer resorgeix de les cendres i és quan aquell responsable polític queda ?-permetin-m'ho dir- amb el cul a l'aire. Això és el que està passant amb la situació sanitària a Catalunya. S'ha tancat els ulls a les evidències i s'ha posat al descobert una molt mala gestió d'anys i panys que ha costat molts i molts diners.