L'excel·lent setmanari britànic The Economist és la publicació europea de gran tiratge que millor podem assimilar al liberalisme econòmic (el que italians em diuen liberismo) i al liberalisme polític (en italià, liberalismo). És una distinció escaient: el règim del general Pinochet i el franquisme tardà van ser liberisti, en italià forma adjectivada de liberismo. Però no tingueren ni un polsim de liberali, en italià adjectivació de liberalismo. No s'han de barrejar mai naps amb cols. Així, Olof Palme, Willy Brandt i Felipe González foren socialistes i Lenin i Stalin també. Però comparar-los seria una monumental vilesa.

Dit això, el darrer número de The Economist fot una clatellada històrica a Rajoy i a les seves retallades. Se sorprendrà qui voldrà i qui oblidi que potser mai cap publicació va atacar tan durament a Silvio Berlusconi com ho efectuà The Economist, al llarg d'anys.

"La pujada d'impostos (aquí) -escriu The Economist- és una imposició directa dels nous amos d'Espanya de Brussel·les". Afegeix que "Espanya descobreix que els rescats comporten austeritat i pèrdua de llibertat", mentre que "la seva (de Rajoy) llibertat per perseguir les seves pròpies polítiques està disminuint".

Hem arribat on havíem d'arribar. Certament, el més gran responsable de la nostra actual situació és el repugnant Zapatero. Crec que me'n puc rentar les mans. Vaig ser dels primers a avisar que venia un llop. Aquest és un molt trist consol. Com que no sóc Superman, acredita que altres també ho podien veure -i ho veien- però callaven.

Ara bé, no cal oblidar que Rajoy va dir el març passat a Brussel·les que creia que evitaria reduir el dèficit. A quina Lluna vivia, la de València? Quant a Catalunya, que ningú digui que Mas va ser clarivident. Com he exposat en dotzenes d'articles, la raó primera i principal de les retallades sanitàries fou afavorir el clan sanitari de CDC, que sempre ha estat un ajut crucial per les necessitats del partit. La prova és que han creat un model de fet que, a més de ser infinitament pitjor pels usuaris i molt menys equitatiu, també resulta espantosament més car.

T'ho miris com t'ho miris la primera de les culpes és que aquí teníem un sistema que havia d'haver canviat i no ho ha fet. Els polítics ni ho van intentar. No van entendre res i ho interpretaren de manera que no afectés situacions de fet que converteixen el nostre país en molt poc democràtic. És a dir, en una presa fàcil per a polítics àvids i agosarats.

Això es pot argumentar i provar des de baix i des de dalt, partint del més petit aspecte de la vida municipal d'un poblet fins a fer-ho des de les cabòries que els partits volen fer passar pel seu pensament social o per les seves visions del món que no tenen en absolut. Són saltataulells a l'estat pur. Es pot arribar a un desert fent un túnel sota terra o aterrant-hi. Però un desert sempre és un desert.

La intervenció ha arribat a ser necessària, així com pitjor i més brutal del que podia haver estat si des d'aquí no hi hagués hagut una resistència irracional, basada en interessos politiquers.

Concreto: com és que no es va dir des d'Espanya, i fa mesos, que calia un reforma bancària en profunditat i que es posava tot seguit fil a l'agulla? Es va preferir posar el cap sota l'ala i pensar en allò de qui dies passa anys empeny. Tampoc s'ha informat en profunditat i amb seriositat dels problemes, per a buscar un mínim consens social. Era possible i continua sent imprescindible. Tampoc es podia començar a destrossar sense abans esbossar el que després s'haurà de construir. Per tant, ara s'escau una pregunta que podia ser evitada. Es podrà algun dia construir quelcom de millor sense els defectes de fabricació del que teníem? Tots els arquitectes saben que abans de començar un moviment de terres -i Déu sap que aquí en tenim un, o un terratrèmol- cal tenir el projecte de construcció, a usar després. De moment, no sembla que cap partit desitgi ni cercar vers on s'ha d'anar, per por d'exposar un sistema que pogués reduir els seus privilegis. Altrament, seria una enganyifa.