En la Transició, molts polítics varen "fer bolos" o va "anar de bolos", com efectuen les companyies de teatre. És a dir, van anar pel món explicant que aquí hi havia hagut la instauració de la millor democràcia del món. Ase el que ara encara s'ho cregui.

No només tenim una crisi econòmica, sinó l'ensorrament d'un sistema concret. Continua sent millor que cap dictadura, de dreta, d'esquerra o nacionalista. Però es troba molt avall en el rànquing de democràcies. Per això costarà sortir-nos-en. A més, les falses alternatives que treuen les orelles, des de la comunista, al centralisme espanyol o al sobiranisme casolà són, totes elles, mals pitjors, a defugir.

Sense èxit, he buscat en els racons de la nostra presó per veure si trobava una escletxa per on tornar a veure la llum. Ara m'ho miro amb teleobjectiu i amb gran angular, que diria un fotògraf. O sigui, centrant-me en detalls i després cercant una visió de conjunt. Res de res.

Amb teleobjectiu he mirat a Palafrugell. M'han dit que hi ha botigues sense llogar en el carrer Cavallers, malgrat que el calendari afirmi que estem en el mes de juliol. Parlo amb diversos metges. Em diuen que els van a veure pacients grans i amb necessitat d'atenció terapèutica que els demanen que els retirin (sic) medicació que els havien receptat perquè realment la necessitaven. "Doctor -els diuen- tregui'm la que necessito menys, perquè no puc pagar tants euros" (només cinc o sis al mes). Els metges que m'informen estan esgarrifats. Creuen que la supressió de medicació pot portar a un ingrés hospitalari d'urgència, molt més costos que la medicació suprimida.

Canvio el teleobjectiu per un gran angular. M'assabento de que Brasil també està en situació delicada. Com Espanya, va estirar més el braç que la màniga. Ja veurem com i si paga el molt que deu.

Posant una òptica intermèdia, miro a Espanya. Veig que va disparada vers la intervenció pura i dura, com ha donat a entendre el president del Bundesbank, Jens Weidamann. Correspon a un nou adagi: quan a Alemanya et remullen la barba, demà te l'afaitaran, per sort.

Dic que per sort, perquè quan els bancs tindran diners per concedir crèdits, dintre de mesos, si aquí la màquina productiva no ha començat a rutllar, tant li farà. Els crèdits s'han de retornar després d'haver estat usats per obtenir beneficis superiors als interessos. Ara l'únic sector que genèricament va bé és l'exportador, sempre que tingui autofinançament, perquè tant el crèdit com el consum han esdevingut una raresa. Déu meu, quines elementalitats s'han de dir aquí.

No ens hem de trencar les banyes amb carrincloneries. Tot el que no sigui fer una neteja seriosa del sector bancari és banal. Només serà possible si abans la classe política, de bon grat o per força, pren consciència de la gravetat de la situació, en la qual ella també s'hi es la seva supervivència. De moment encara no n'és conscient.

Altrament, hauria sorgit algun bri d'un moviment regeneracionista, que a dia d'avui no es veu per enlloc. Són més lúcids els judicis que es fan fora de l'Estat que no pas els dels autòctons.

Aquí no tenim uns sindicats comparables als alemanys. Ni un conservador comparable a Merkel. Ni un socialdemòcrata capaç del que dugué a terme Gerhard Schroeder. Ni ningú que usi la traducció de l'expressió alemanya (ben comprensible) "Grosse Koalition". Aquí tenim la política de tota la vida, que sempre ens ha portat a tantes morts.

Deixa astorat com els polítics poden arribar a tenir assumit uns discursos que sempre van ser pèssims i que ara han resultat ser d'efectes monstruosos, ben acreditats. Què ha passar per a que ells aterrin en el món dels que estem econòmicament morts, però encara vius intel·lectualment i moralment? En efecte, en aquests dos ordres, estem més vius i eixerits que no pas ells.Ara bé, ens serveix de ben poc.