Ser periodista des de fa un grapat d'anys comporta una trista i a la vegada honorable obligació: la d'haver d'escriure necrològiques de persones que has conegut i admirat. En el DdG n'he escrit un grapat.

Puc deixar-ne noms, però en recordaré uns quants. L' historiador i polític Josep Benet. L'ideador i fundador de la Unió Militar Democràtica, el coronel, diputat del PSC i catedràtic de Sociologia Juli Busquets. El també coronel, fundador de la UMD i historiador Gabriel Cardona. El president del Parlament i catedràtic de Química Heribert Barrera. L'industrial Pere Duran Farell. El periodista i escriptor Carles Sentís. El diputat i catedràtic d'Econòmiques Ernest Lluch (assassinat per ETA). El president del Parlament i del PSC, Joan Raventós.

Tots ells havien estat amics personals, molt directes i durant molts anys. Tenia l'obligació de fer-ho. Ara hi ha hagut una excepció. Ha estat en el cas del meu vell amic i excompany de treball Josep Maria Ainaud de Lasarte, mort el passat 9 ?d'agost. En saber-ho, vaig creure que n'havia d'escriure la necrològica.

Feia anys que no ens veiem però ho havíem fet força, sempre envoltats per la seva cordial simpatia. Ara bé, el fet és que no vaig escriure la necrològica. Juro que va ser per l'esgarrifament que em va produir la utilització de la seva mort pel president de la Generalitat, Artur Mas. Ho va voler recuperar i integrar dins la minúcia política del dia. Va voler fer empassar que En Josep Maria era un independentista radical.

Mas i la bogeria independentista que patim es van inventar un Josep Maria Ainaud maximalista, de barricada. Calia molta imaginació i també manca de vergonya. Vaig pensar "deixem-ho córrer". Dies després vaig canviar d'idea en llegir una nota necrològica tardana escrita per aquesta bona persona i bon historiador que és el pare benedictí Hilari Raguer, del Monestir de Montserrat.

El pare Raguer va ressuscitar el Josep Maria que jo coneixia. Pertanyia a l'espècie de catalanistes de pedra picada, dialogant, pacífic i pacificador, enemic de tots els extrems i de totes les cridòries. El Pare Hilari és molt exacte en recordar que evitava tractar d'allò o de qui potser n'hagués hagut de parlar malament. Sempre cercava el cantó positiu.

Va ser antifranquista? Naturalment. O millor dit: amb naturalitat. Ho va ser quan la més petita cosa podia crear un problema. No va trencar gens amb persones que van ser més possibilites que ell, dins la seva pròpia família. Per què hauria hagut de fer-ho? Ell no era com Mas.

Jo era força més jove però aquell tipus de catalanista, de demòcrata i de liberal el tinc en els ossos. Va ser clau per poder arribar a una Transició pacífica, equilibrada i continuadora del passat republicà. Com que escric en un diari de Girona haig d'esmentar el doctor Pompeu Pascual i Carbó, a qui vaig conèixer molt bé, i el seu amic mossèn Manuel Fuentes i Geli, catedràtic de grec a l' Institut del carrer de la Força.

Puc afinar més. No crec que cap de les moltes persones que he citat recordés el "6 d'octubre del 1934" com res a repetir ni a enyorar. En el cas de Benet i de Barrera ja he explicat altres vegades -i en tinc testimonis- com eren contraris a l'Estatut que va fer aprovar Pasqual Maragall. Creien que aniríem a Herodes a Pilat. Tenien raó.

Si alguna cosa mostra el nostre passat recent és que els sotracs i els maximalismes han estat esgarrifosos per a Catalunya i per als catalans. Però Mas i els seus, ara acompanyats d'ERC, no ho tenen gens clar. No sé què pensava en Josep Maria en el moment de morir. Però sé què va pensar, dir i escriure al llarg de la seva vida. Quina dada, quina frase, quina actitud, quin mot, permet incloure Josep Maria Ainaud en cap maximalisme? Cap ni un. Diré una cosa més: si Mas es pensa que tots els militants de CDC són independentistes i partidaris de les seves aventures està molt equivocat. Ho constato cada dia més i millor: no tinc cap problema de fonts respecte a informar de les malifetes de la cúpula de CDC. Ho fan persones que em recorden a l'amic ara traspassat.