L'onada independentista ha crescut de manera innegable. Ho assenyalen enquestes i ho expressa la mobilització ciutadana al carrer. No és un fenomen superficial, improvisat o espontani. Però la seva efectivitat política dependrà de definir a partir d'ara una trajectòria més precisa. Aquesta definició té dues cares. Una cara que s'haurà d'anar dibuixant necessàriament és la juridicoinstitucional: eleccions?, referèndum?, declaració unilateral?, en quin ordre? El debat sobre aquesta possible seqüència és el que s'haurà de fer amb un paper auxiliar important dels juristes. Però hi ha una altra cara en la definició de l'itinerari que correspon més directament als polítics i a les organitzacions ciutadanes. És l'itinerari de la legitimació gradual de l'opció independentista. És a dir, d'anar ampliant el reconeixement de la validesa i de l'oportunitat d'aquesta opció. En aquesta altra dimensió del procés s'hauran de satisfer dues condicions per a la seva viabilitat futura. La primera condició és guanyar el suport d'una molt àmplia majoria interna.

De la mateixa manera que els adversaris de la independència no podrien ignorar l'existència d'una majoria ciutadania favorable, els partidaris no poden menystenir la presència d'una forta minoria contrària. Per validar la viabilitat de la proposta no és exigible una unanimitat total o una quasi unanimitat. Però tampoc no tindria gaire bon pronòstic si es basa en una majoria aritmètica simple i s'enfrontava a una minoria potent que la rebutgés. La segona condició és guanyar el suport o el patrocini -més o menys discret- d'algunes potències es?trangeres. Cap de les independències recents a Europa s'han aconseguit sense la complicitat dels EUA o d'Alemanya. De vegades amb el seu suport militar. Són precedents a tenir en compte. És una condició imprescindible? No es pot afirmar amb certesa. Però, en el món cada cop més interdependent en què vivim, hi ha actors que -parafrasejant Orwell- són més interdependents que altres. Per tant, no sembla que es pugui prescindir d'aquesta variable de política exterior que s'entrelliga cada cop més amb la política interior. Guanyar-se aquelles complicitats -o alguna d'elles- formarà part de l'itinerari complicat que s'ha de definir.

En resum, qualsevol debat juridicoconstitucional sobre futures etapes ha de tenir present que l'oportunitat de l'opció independentista dependrà de la seva capacitat per augmentar encara més el seu reconeixement intern al país i per conquerir una complicitat de l'exterior que encara no té. Una doble tasca que exigeix, no solament passió i il·lusió, sinó també grans dosis de tenacitat i d'intel·ligència.