Tinc experiències complementàries respecte d'interrogar fonts periodístiques, detinguts i testimonis, en procediments penals i civils. Alguna coseta puc haver après, en particular que aquí hi ha tendència, no pas innata sinó social, a amagar l'ou. Una tàctica per atenuar-ho és fer preguntes indirectes. Suposo que tots els bons jutges i policies ho saben.

Ho he fet respecte a l'enrenou causat pel fet de que els dos Pujol volien la independència i l'estatisme, mentre Mas només demanava un cert pacte fiscal (vegi's les instruccions de CDC per la manifestació de l'11-S). Després hem passat, sense cap explicació, a una situació en què Mas és el maximalista, Pujol fill també i Pujol pare, que va concebre tot el mullader, diu que "la independència és gairebé impossible".

En base a aquesta follia i a altres contradiccions he intentat saber si les persones del meu entorn entenien alguna cosa del que passa. La resposta ha estat un no categòric. Només he trobat mostres decreixents (adjectiu cabdal) del que Voltaire anomenava la fe del carboner. Prové d'una llegenda segons la qual un diable va demanar a un carboner en què creia i aquest va acabar dient-li "jo crec en el que l'Església creu".

No entraré en cap tema religiós perquè milito en el principi laic segons el qual la religió és un tema personal, que s'ha de separar rigorosament de la política, sobretot en aquest país, on s'ha matat per tenir idees religioses, o per no tenir-ne, o per posar una coma en un mal lloc.

Crec que barrejar actituds o conviccions religioses amb la política pot ser l'avantsala del fonamentalisme, polític o religiós. Per tant, res de res.

La política certament també té (o hauria de tenir) unes conviccions, unes esperances, uns sentiments. Però sobretot ha de tractar de realitats. Sobretot ara, en temps de problemes gravíssims que no es poden superar amb frases, ni tampoc amb idees simples. Per exemple, que amb una millora fiscal -que desitjo en més d'un aspecte- es resoldrà tot. Francament, és infinitament més complicat.

Sens dubte caldria una llei que limités els desequilibris fiscals, com ja existeix a Alemanya. Crec possible assolir-la. Però dubto que ningú amb poder hi estigui interessat (per desgràcia) i que tampoc representaria un abans ni un idíl·lic després. Hi ha moltes vies d'aigua, en els vaixells català i espanyol, que no tenen res a veure amb les balances fiscals. En tot cas, amb un govern com el dels teòricament "millors" -i pràcticament el pitjor des de la Transició- no podrem mai sortir del pou. Mai no hi havia hagut un cínic tan execrable com Boi Ruiz, mai de mai.

Som víctimes d'un càncer que indiscutiblement va néixer en la política però ha fet metàstasi a la societat. Tothom ho pot veure. Quan això passa la cura és molt lenta i requereix plantejaments complexos que la nostra actual casta política no pot fer. Alfonso Guerra va tenir raó quan, en visitar el cos present de Carrillo va dir que a la Transició anaven a la política els millors (amb excepcions) i ara no. Hi ha algún pare que desitgi que el seu fill vagi cap a la política, excepte Pujol? Que ningú veu com Francesc Homs fa de pallasso cada dimarts, i no solament aleshores?

Amb la mà al cor, no crec que cap partit vulgui ni eventualment pogués superar una situació on predomina la "fe del carboner". És a dir una absència de debat, amb tot controlat per apriorismes i per maniobres internes o de mer poder electoral dels partits. Invocar grans principis sempre és més fàcil que resoldre problemes reals.

L'esbojarrament inèdit i sobtat del tema independentista i estatista n'és un exemple extrem que tindrà immenses i nefastes conseqüències, en especial pel catalanisme polític, que sempre havia cercat, justificadament, la moderació, el possibilisme. Ara la trencadissa irracional ho impregna tot. La desimpregnació d'aquesta maldat arribarà. Però costarà molt, en tots els camps, ben inclosos el sanitari, l'educació, el d'empara social i el de la capacitat productiva. Déu n'hi do de la patacada que es vol tapar amb fum independentista.