Arriscant-se a la detenció immediata per estar infringint la llei, els candidats dels sis partits que van treure representació en les darreres eleccions van desplegar ahir els seus cartells electorals sis hores abans de l´inici de la campanya. No a causa de la impaciència, sinó de la deferència. Cap als lectors d´aquest diari, que així poden veure´n avui les imatges. Arribat el cas sempre podrien alegar davant la Junta Electoral que els únics que se´n van assabentar van ser una parella de turistes japonesos ocupada en rebregar-se davant del sagrat recinte de la Catedral -ignorant que el cristianisme no és tan permissiu com el sintoisme amb les coses de la carn- i que van fer via de fugir quan sis personatges estrafolaris se´ls van posar al costat mostrant la seva pròpia foto a tamany gegant.
Efectivament, la foto de família -més ben avinguda del que es pot pensar- té lloc a les escales de la Catedral, com per donar-los a tots la possibilitat d´entrar-hi a pregar a favor o en contra de la nul·litat del matrimoni entre Catalunya i Espanya. Perquè si una cosa va quedar clara des que es van desplegar els cartells és que aquest serà el leit motiv de la campanya que ja ha començat. Bé, abans en va quedar clara una altra: els candidats d´ERC, CiU i PSC són més que puntuals perquè eren a lloc abans d´hora i el d´ICV és de puntualitat suïssa. Va arribar amb lleuger retard el de SI, i més de 15 minuts després de l´hora acordada el del PP, i això -o potser per això- que va arribar en cotxe fins a la mateixa escalinata de la Catedral. Els escalons els va pujar ja sense vehicle.
Però estàvem amb els cartells, inequívocament plebiscitaris. Inclús el d´ICV, si bé en aquest cas al lema «I tant, si podem» i a la referència al «dret a decidir», hi afegeix un «drets socials també». No només és el cartell més petit dels sis sinó que és l´únic en què el candidat, Marc Vidal, apareix en blanc i negre. Coses de la sostenibilitat o potser d´escassetat pressuspostària.
Al contrari que el PSC, a tot color i amb un Juli Fernández en primeríssim pla, que és aquell primer pla tan proper que impedeix observar bé el candidat si un no se n´allunya uns metres. Una mica com la Catedral, ja que hi som. L´eslògan «Federalisme. L´alternativa sensata», fa referència a la insensatesa d´algú altre que el perspicaç lector no necessitarà que s´esmenti aquí.
ERC, amb «Un país nou per a tothom» deixa diàfana la seva postura al mateix temps que presenta un candidat nou per tothom, Roger Torrent, que com correspon al més jove dels aspirants gironins, llueix al cartell ulleres de pasta.
CiU va en la mateixa línia independentista, amb un «Fem-ho possible» i un Santi Vila que és l´unic candidat que no mira a càmera sinó a l´horitzó. A saber què hi veu. Vila es presenta amb el seu recent -relativament- look sense afaitar. Ningú li deu haver explicat que un Nixon favorit va perdre les eleccions amb Kennedy per presentar-se mal afaitat a un debat.
Solidaritat presenta cartell amb presència dels candidats de les quatre circumscripcions, sostenint casdascun una part de la frase «Som garantia d´independència». Ha volgut la casualitat que el candidat gironí, Toni Strubell, hi aparegui aguantant el mot «garantia», essent per tant el responsable de tornar els diners als votants si el producte acaba no funcionant.
Per inequívoc, el PPC, que torna a presentar Enric Millo. I no només pel missatge -l´esperat- sinó també per la llengua utilitzada: «Catalunya sí, España también» (sic), un íntim homenatge a Machín quan el cràpula explicava com podia estimar dues dones alhora i no estar boig.
