JORDI BOSCH. Periodista

Quin és el missatge que envia als sectors econòmics i empresarials catalans que veuen amb preocupació i incertesa el procés obert a Catalunya?

Si ens quedem amb la situació actual, serà pitjor. Per tant, és millor fer que no fer. Per això ens hem posat en aquest camí, que jo entenc que és compartit amb la majoria del poble català. No ens hi hauríem posat sols.

JOSEP CAMPMAJÓ. President del Mercat del Lleó de Girona

Darrerament s'ha discutit molt, arran del decret d'horaris comercials, sobre el contrast entre el model de teixit comercial català i l'espanyol o l'europeu. Quines accions proposa la seva formació per mantenir la singularitat del model català basat en el petit comerç, el comerç familiar i el comerç de proximitat?

Just el que acabem de fer, que és replicar la llei que s'ha fet en l'àmbit espanyol i aprovar un decret llei a Catalunya que pretén no tant protegir -que és una paraula que està fora del món estrictament econòmic- sinó preservar el comerç de proximitat, que per a nosaltres significa riquesa econòmica i social. Això no vol dir que només pugui haver-hi comerç de proximitat, n'hi ha d'haver d'altres. Però a Catalunya hem estat més restrictius que a la resta de l'Estat i hem donat més temps al comerç de proximitat per adaptar-se a les condicions canviants. I què vol dir, preservar aquest model? Primer, no fer una política extensiva de grans superfícies comercials, sinó ser més restrictius. Segon, regular els horaris. Però no amb màniga ampla total, perquè difícilment preservarem l'empresa familiar comercial amb llibertat absoluta d'horaris com es pretén des de Madrid. I tercer, ajudant a les associacions de comerciants.

JOAN VILA. Empresari

L'economia catalana té un greu problema de formació dels seus treballadors. El fracàs escolar i l'adaptació de la FP a les necessitats de l'economia no semblen tenir solució. No creu que és urgent la introducció d'una FP híbrida entre la figura de l'aprenent a l'empresa i la formació exterior? Creu que ha de complementar la FP actual o substituir-la? Com reduirà el fracàs escolar a ESO?

Cent per cent d'acord amb la FP híbrida, que nosaltres en diem dual. No estava gaire en marxa quan vam arribar al Govern, però ara ho està. Encara no està del tot implantada, però ja anem per aquesta via, fins al punt que en el nou model de formació professional dual de l'empresa-aula ja hem autoritzat que la part de formació a l'empresa, que moltes vegades serà més del 50%, compti a efectes de tenir el títol de la FP. I a més, quan es fa formació a l'empresa, hi ha associada una beca-salari. Una economia com la nostra, que vol ser industrial i exportadora, necessita una FP de nivell austríac o alemany. Quant al fracàs escolar, malgrat que estem en xifres altes, hem començat a canviar la tendència tot i que hi ha menys pressupost. Estàvem en un 29% fa dos anys, i ara estem en un 26%. La Unió Europea diu que, el 2020, l'índex màxim de fracàs escolar hauria de ser el 10%. Nosaltres treballem perquè el 2018 estiguem al 15%.

CARMEN ECHAZARRETA. Professora de la UdG

Quin és el model d'universitat pública que defensa i quins són els recursos que pensa esmerçar en la dinamització de la universitat pública?

El model és el que tenim, però evolucionat. Tenim el repte de vincular més les universitats amb el teixit empresarial, a través dels centres de recerca que han anat florint a casa nostra. Tenim uns centres molt bons, alguns de renom europeu i internacional. Però hem d'apropar les universitats i els centres de recerca als teixits productius, així com estabilitzar pressupostàriament la universitat. I això s'ha hagut de fer, inevitablement, a base d'apujar les matrícules universitàries. Nosaltres vam preferir fer-ho de cop, perquè vam entendre que era millor afrontar el problema de cop i no estar fent una pujada sistemàtica durant anys. Hem garantit que ho faríem amb una equitat social total, per tant, l'estudiant que no pugui pagar-se la matrícula incrementada té una beca associada. Però no només el que no s'ho pugui pagar, sinó que també hi ha beques per l'excel·lència acadèmica.

MANEL POCH. Vicerector de la UdG

Recentment, ha citat llocs de la costa est d'Estat Units (Boston, MIT...), com a possibles referents per Catalunya. Segur que aquest és un camí que promet recompenses però també requereix esforços i presenta riscos. Quina valoració fa de les unes i les altres?

És veritat: no és un procés fàcil ni de generació espontània. Requereix molta planificació, esforços, constància, recursos, voluntat per part d'algun empresari privat per invertir en aquest camp, un país atractiu, unes universitats modernes, etc. Catalunya ja està fent aquest camí. No en la mesura de Massachussets, ja que allò és gairebé la primera concentració del món de talent i recerca. Però de l'esforç que ha fet Catalunya per situar-se en el centre de la recerca europea i mundial ha estat notable. Hem captat gent d'arreu del món amb el programa ICrea, tenim centres de recerca en l'àmbit espanyol, europeu i mundial... Per tant, tenim els investigadors i tenim els centres. Ara ens cal que vagi agafant envergadura.

BENJAMÍ PALLARÈS. President del Col·legi de Metges

En cas d'una possible independència de Catalunya, en quin temps i com faran possible eixugar el dèficit i començar a créixer com a país?

En quant temps no ho sé, perquè no tinc una vareta màgica. L'únic que puc donar són unes xifres bastant gràfiques: el deute de la Generalitat són uns 44.000 milions d'euros, tot acumulat. El dèficit fiscal són uns 15.000-16.000 milions l'any. Si Catalunya fos independent i no tingués dèficit fiscal, hauríem de pagar una sèrie de costos que ara no tenim per mantenir un Estat propi. Els càlculs que s'han fet per aquest Estat propi són d'uns 4.000 milions d'euros. Per tant, ens en quedarien uns 12.000. Si els destinéssim tots sencers a eixugar el deute, no a polítiques de creixement ni a fer ?menys retallades, en tres anys i mig no en tindríem. Això vol dir que el deute de la Generalitat és perfectament assumible. Una altra cosa és: en la negociació amb l'Estat espanyol perquè Catalunya tingués un Estat propi, quina part del deute espanyol ens hauríem de quedar nosaltres? Això podria fer variar les coses. Suposo que la pregunta, al final, és: un Estat català, dins de la Unió Europea, seria viable? I la resposta, rotundament, és sí. És més viable Catalunya en la situació de tenir un Estat propi, que no pas en la situació actual.

FREDERIC CABRÉ. President del Col·legi d'Arquitectes

Si en els propers temps el creixement de les nostres ciutats ha de mirar per la reutilització, adaptació i millora del sostre ja construït, optimitzant el comportament energètic i la regeneració dels barris i l'espai públic, quina ha de ser l'estratègia a curt, mitjà i llarg termini en la promoció i ajuda pública davant la necessitat real d'accés a l'habitatge?

El primer que hem de fer és donar sortida a tots els estocs d'habitatge que s'han construït. Perquè això ja és sòl ocupat, diners invertits, habitatges que estan buits i no tenen comprador. El segon és que, en el futur, no es construeixin habitatges al ritme que s'han construït. Això era una bogeria, i hem pres mal tots plegats. Però tampoc té sentit que es construeixi tan poc com en aquest moment: s'ha d'arribar a un terme mig. Tres: fer una política activa de promoció del lloguer, perquè hem anat amb una mentalitat molt de propietaris, i això s'ha demostrat que no té massa sentit. I quart, mirar com es pot incidir en la rehabilitació del parc d'habitatges ja construït. S'ha de fer una regeneració urbana d'habitatges que estan malmesos o que no estan en bones condicions.

IÑAKI FRADE. President de Pimec Girona

Les petites i mitjanes empreses catalanes es troben en una mitjana de rendibilitat de les seves inversions (rendibilitat econòmica) per sota del 3%. El cost del deute per sobre del 5% en tots els casos. Pot afectar la confrontació Catalunya-Espanya en les negociacions d'emissió d'eurobons i el finançament amb aquests a baix cost?

El problema és que, de finançament, pràcticament no n'hi ha. Per tant, no és que la situació actual sigui molt bona. Nosaltres sempre hem dit que, en el nostre dibuix, aquest procés de Catalunya és dins la Unió Europea i dins de l'euro. Pitjors condicions de les que tenim ara, no les tindrem. Del que es tracta és que siguin millors. Per tornar a fer circular crèdit en el món de la petita i mitjana empresa, particulars, etc., cal desembussar el tap que hi ha a la majoria d'entitats financeres. Això és el que finalment s'està fent a Espanya, i a vegades sembla injust. Quan es posa diner públic als bancs i les caixes que van malament, la gent del món empresarial diu: per què hem d'ajudar aquests i no els altres? I tenen raó. Fa mal d'ulls, a vegades, injectar diner públic a les caixes, però si no es fa, el mal encara és pitjor, perquè el diner no circula.

ISAKI LACUESTA. Director de Cinema

Què podem fer per desmuntar l'amnistia fiscal?

En un moment en què hi ha una gran manca de recursos públics, si s'aconsegueix que hi hagi més recursos declarats pel sistema, ens n'acabarem beneficiant tots. És veritat que això suposa una injustícia, perquè la gent que ha fet front als seus impostos no ha de demanar amnisties. Però en una situació d'emergència com la que tenim, molts països han reaccionat així, sempre que aquestes operacions tinguin èxit. No té sentit fer una operació així perquè després fracassi: l'èxit de l'operació és que els capitals apareguin, que a partir d'aquest moment paguin impostos i que siguin capitals declarats. Evidentment això no es fa en condicions de gratuïtat, sinó que sempre hi ha peatges, paralitzacions i multes. Però per a mi, és com posar diner públic en els bancs: fa cert mal als ulls, però en situacions d'emergència calen solucions d'emergència.

DOLORS BASSA. Secretaria general d'UGT a Girona

En cas de tenir majoria suficient, us comprometeu a prioritzar les polítiques socials i les persones que des del maig del 2010 s'han anat retallant en el pressupost d'educació, sanitat, acció social i a retornar les condicions al personal de l'administració pública en salari, jornada, contractació... com a garants de serveis públics de qualitat?

En aquest moment, el pes de les polítiques socials en el pressupost de la Generalitat és més gran que no pas fa dos anys. Per tant, la prioritat hi és, però el problema és que el pressupost s'ha reduït, perquè la crisi continua, les administracions no tenen ingressos com tenien i no se'ns paguen els deutes per part de l'administració central. Abans, els diners que no tenies i necessitaves els anaves a buscar via crèdit, però ara no te'ls presta ningú. Per tant, no hi ha els mateixos diners que hi havia anys enrere, i a més tenim l'obligació de reduir els dèficits, per tant hem de fer polítiques d'austeritat que vénen imposades per la Unió Europea. Així doncs, la prioritat és més alta que dos anys enrere, però el pastís s'ha fet més petit. En algun moment es tornarà a fer més gran? Només tenim dues vies: el creixement econòmic i la correcció del dèficit fiscal. Si es produeix una o altra cosa, o les dues juntes, el funcionaris públics podran recuperar una part del poder adquisitiu que tenien abans. Potser no totes les condicions laborals que tenien, perquè hi ha d'haver una mica d'equiparació entre el món públic i el món privat. Però quant a salaris, aquí hi pot haver una recuperació de poder adquisitiu. Però en les circumstàncies actuals serà molt difícil que sigui així. I si s'han reduït els salaris dels funcionaris, és per no afectar més el servei final de cara a la gent.

XAVIER PASTOR. Expert en situacions de conflicte

Després de les eleccions, quins creu que seran els principals entrebancs amb què es trobarà Catalunya en el procés per l'assoliment de l'Estat propi? Què té previst fer?

El primer serà l'Estat espanyol, que serà el més gran de tots, perquè farà tot el que calgui perquè aquest procés no triomfi. Contra això, a Catalunya no tenim un gran poder polític ni econòmic, només tenim la força de la democràcia i la voluntat del poble. Si la majoria social en aquest procés és clara, i està disposada a aguantar sense fer marxa enrere, ens en podem acabar sortint. Com a mínim, hi ha un compromís molt clar, i és que en els propers quatre anys hi haurà una consulta perquè el poble de Catalunya decideixi el seu futur, i aquesta consulta es farà amb tota la informació disponible. Veure en quines condicions es podrà fer, en quins marcs legals... això és el que s'haurà de veure en aquesta legislatura. No ens ho posaran fàcil, i l'única carta que tenim forta per jugar és la força social. Que no hi hagi amenaces per part de Catalunya, que hi hagi un to serè, que quan ens adrecem a la comunitat internacional vegin que no anem contra ningú, sinó que només volem un futur millor.

SALVADOR SUNYER. Director de Temporada Alta

Per a vostès, quin paper haurà de tenir, de veritat, la cultura en el nou país que hem de construir?

Per a nosaltres, la cultura és: u, base identitària, el que de fet configura la personalitat del poble català; dos, un sector de projecció econòmica; tres, una plataforma de projecció internacional -del sector econòmic i del propi país- i quatre, un sector de generació de talent. I això va associat amb el talent, la creació de coneixement. No és només un problema de diners: a vegades només es mira com evoluciona el Departament de Cultura. Això és important, però s'ha de tenir en compte l'esforç que ha fet Catalunya per disposar d'equipaments culturals a gairebé tot el territori, és un esforç que l'hem fet en una sola generació, quan altres països l'han fet en dues o tres. Hem posat molts diners en aquest camp, però estan en equipaments: biblioteques, teatres, museus, auditoris... Ara que hi ha menys diners, tenim l'obligació de treure un rendiment a aquestes infraestructures.

JUDIT PUJADÓ. Escriptora

Eugeni Xammar era un home que havia viatjat molt i d'una alta cultura, com evidencia el seu currículum. Va dir: "Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions". Què n'opina vostè?

Si per no prendre precaucions entenem que no cal posar-se límits en l'ambició nacional de Catalunya, o en la seva projecció cultural, o en la seva generació de talents, hi estaria d'acord: els límits ja ens els posaran, nosaltres hem de tenir un horitzó ample. Però, en política, alguna prevenció cal prendre, perquè les nostres decisions afecten el conjunt de la població.