Dimarts Girona segurament serà la capital d'un desastre: el fracàs d'un intent de sectors financers, bancaris i empresarials catalans perquè s'iniciés el diàleg entre Rajoy i Mas, que Rajoy vol i Mas no.

Mas no vol, malgrat que aquells sectors econòmics estan encarnats pel súmmum del seu món a Catalunya. Quan contactaren Rajoy, aquest s'hi va posar molt bé. Rajoy decidí posar un recurs d'inconstitucionalitat contra el nou impost de la Generalitat als dipòsits bancaris. També els assegurà que presentaria un projecte de reforma del finançament autonòmic, destinat a què el 2013, el 2014 i el 2015 s'anessin reduint els dèficits fiscals de les comunitats autònomes.

Hi ha discussió sobre els mètodes de càlcul, que varien poc el resultat respecte a Catalunya. Segons dades oficials de fa un parell d'anys, les comunitats que tenen més dèficit fiscal, és a dir, que aporten a l'Estat més diners dels que en reben, són, per aquest ordre, Madrid, Balears, Catalunya i València, seguides, de lluny, per La Rioja, Navarra i Aragó. Les altres tenen superàvit, o sigui reben més que no aporten.

Aquestes dades són afinables i s'hi poden afegir altres conceptes. Sempre ha estat un tema que requeria més atenció tècnica de la que s'hi ha dedicat. No és una qüestió de naps o bé cols.

Malgrat l'acceptació per Rajoy de l'inici del diàleg, més que represa, ja que el 20 de setembre només hi hagué la voluntat de Mas de teatralitzar un enfrontament, Mas va voler evitar tota trobada. Primer, Mas no veia la necessitat que Rajoy vingués. Després volgué evitar que es trobessin. Duran, al marge de Mas, però no pas de l'empresariat català, aconseguí que, en principi, Rajoy i Mas es parlin en un apartat durant el trajecte en l'AVE. Encara ara Mas voldria fer-ho petar.

La cosa va de "sovietologia" neologisme periodístic sorgit de la trista realitat que patien els corresponsals de països democràtics acreditats a la desapareguda URSS. Havien d'estar pendents de l'ordre com es donaven els noms, en actes banals. M'ho va explicar el meu amic Malcom Browne, mort el passat agost, que va ser corresponsal a Moscou del que també fou el meu diari, The New York Times.

O sigui que dimarts, a Girona, o passant l'AVE per Flaçà, o per Bordils, o per Sant Miquel, o per Camallera o a Figueres, qui pugui haurà d'aprendre a obrar com un "sovietòleg".

No seria estrany que d'aquí a aleshores Mas hagi efectuat alguna provocació per irritar a Rajoy, amb una atzagaiada que ni els periodistes catalans ens poden ara imaginar. De moment estem en la inòpia pel que fa a dades que normalment es faciliten dies abans.

Tanmateix, és cert que hi poden haver aldarulls independentistes, respecte als quals Mas farà veure que no en sap res.

No sóc tan agosarat com per dir (o comparar) que, ai las, el ministre de "Gobernación" de torn de Franco deia que no sabia res del "Guerrilleros de Cristo Rey". Però em costa estar-me de reflexionar-hi. En canvi, sé i puc mig dir una cosa, que precisaré quan s'escaigui, amb noms: que una personalitat institucional espanyola va trucar a una altra de catalana per demanar-li (cosa que farà) d'anar amb l'AVE amb ella, perquè la primera creia que, sent català i respectat (em refereixo a la personalitat catalana) podria oferir-li protecció o aixopluc en cas d'aldarulls. La petició d'empara no va sorprendre gens ni mica a la personalitat catalana, un amic meu. Quina vergonya!

Objectivament, i potser dimarts notarialment, es podria dir que Mas ha enterrat el concepte del pactisme català, una vella i bella formulació de Jaume ?Vi?cens Vives. Des de la Renaixença l'havien mostrat, abans de la seva exposició per Vicens, els millors polítics i pensadors catalans, amb el ridícul parèntesi del 6 d'octubre del 1934, si bé no crec que Josep Dencàs, com ara Artur Mas, fos capaç de pensar. També assumiren el pactisme de Vicens els presidents Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla. I prou. Una reconfortant cadena ja ha estat trencada, per Mas. No crec que dimarts, a Girona, es pugui apedaçar, per desgràcia. Però un dia s'apedaçarà. Serà quan Mas petarà.