Els líders d'Unió Democràtica i els alts càrrecs de la Conselleria han negat sistemàticament les acusacions del cas Treball cada vegada que sorgia l'oportunitat de preguntar-los al respecte en els darrers setze anys. En actes públics, en rodes de premsa, al Parlament, allà on fos quan se'ls interrogava per l'aleshores "presumpte" finançament il·legal del partit, Josep Antoni Duran Lleida, Josep Sánchez Llibre o Ignasi Farreres contestaven el mateix: no hi havia cas perquè UDC mai havia rebut un cèntim provinent de Treball.

Aquestes declaracions contrasten clarament amb el que el fiscal, Fernando Rodríguez Rey, ha aconseguit provar i que quedarà per sempre més com a cert: Unió es va finançar amb diners públics de subvencions inicialment destinades a cursos per combatre l'atur, quan en plena dècada dels 90 era tota una xacra.

El que per al fiscal era un frau a l'erari públic amb la única finalitat d'atendre despeses d'un partit polític, per als dirigents d'Unió era una mentida orquestrada només per fer mal a Duran. O sigui, allò que és pràcticament de manual quan s'enxampa algun dirigent polític posant la mà on no toca.

"El fàstic de 13 anys de plet"

L'escrit de conclusions de la fiscalia i que dimarts van acceptar com a cert Unió i els quatre condemnats no deixa cap dubte del que va passar entre els anys 1994 i 1999. Probablement en els 79 folis no hi ha tota la veritat, però sí que almenys sabem que el que hi ha escrit és cert. No en va, Manuel González Peeters, advocat de Vicenç Gavaldà, va dir en finalitzar el curt judici que es va tancar amb una conformitat que "el fàstic de 13 anys de plet porta a prendre decisions inadequades".

Els condemnats Fidel Pallerols (l'empresari), Vicenç Gavaldà (el que era número dos d'Unió) i Santiago Vallvé (que era militant del partit democristià) "van veure l'oportunitat d'obtenir de les subvencions una via per sufragar despeses del propi partit i els seus responsables" mentre que Lluís Gavaldà (qui exercia de número dos de la Conselleria de Treball) "a canvi de la seva participació decisiva en l'atorgament de les subvencions obtenia de l'empresari favors econòmics per al partit, ell mateix i altres responsables del departament".

Així de contundent inicia les seves conclusions Fernando Rodríguez Rey. I aquest és només el principi de l'escrit. Afegeix que "dos dels més destacats càrrecs en l'estructura organitzativa del partit -referint-se al de Secretari d'Organització i el de Relacions Institucional que ocupava Vicenç Gavaldà- van procurar un benefici per al partit i alguns dels seus membres".

Respecte a Fidel Pallerols i Lluís Gavaldà assegura que mantenien "una relació personal d'estreta confiança compartint en ocasions celebracions familiars, vacances o inversions empresarials". Sobre el que va ser director general d'Ocupació, el fiscal afirma que "tot i conèixer el desviament de les quantitats es va mantenir informant i proposant favorablement la concessió de les subvencions i, fins i tot, va ser beneficiari directe de certes quantiats".

Rodríguez Rey detalla totes i cadascuna de les subvencions rebudes per Pallerols aquells anys, les quantitats que es pactaven per desviar a Unió i els diners que finalment s'ha pogut comprovar de forma fefaent que van acabar a les arques del partit. En total els 388.484 euros que UDC acabarà tornant a la Generalitat, en nom seu i dels quatre condemnats.

Cinc sistemes de finançament

Els cinc sistemes de finançament que finalment han estat provats són: 1) "pagaments de compra de material d'oficina, informàtic i mobiliari destinat a les seus d'UDC i satisfet per les empreses subvencionades"; 2) "pagaments materialitzats mitjançant l'abonament de nòmines a càrrec de les empreses subvencionades i a favor de persones que desenvolupaven la seva activitat laboral en tasques administratives i de gestió per a UDC"; 3) "pagaments instrumentalitzats a través de l'emissió de factures a favor de l'acusat Santiago Vallvé"; 4) "pagaments i entre?gues en efectiu" i 5) "altres quantitats desviades" com la compra de puros per a un casament de la filla d'un alt càrrec de Treball, despeses d'assistència d'un altre càrrec del departament a una trobada i la compra i consum de telèfon mòbil.

A l'altre costat de tot això, quedaran també per a la història les declaracions dels responsables d'Unió. Ja en els inicis del cas, el juny del 98, Josep Antoni Duran i Lleida deia: "Hi ha qui tracta de fer-nos mal perquè ens hem convertit en un partit important". El mateix mes, qui en aquell moment era el conseller de Treball, Ignasi Farreres denunciava "el mal estil de fer política del PSC que ha orquestrat una campanya de desgast contra CiU, barrejant situacions diferents".

No han faltat les amenaces velades. Preguntat a Duran precisament pel pagament del famós telèfon mòbil a una alt càrrec de Treball, va contestar en una visita a Girona el novembre de 2009 que "no faig valoracions sobre una afirmació que jo de vostè procuraria dir d'una altra manera, per si de cas".

Tot i admetre en determinats moments que el cas Treball estava "condicionant" l'actuació del seu partit, el líder d'Unió també carregava contra aquell sector crític intern que denunciava la corrupció. El juny de 2002, durant un Congrés i mentre presentava el seu informe de gestió, va dir: "hi ha una actuació ordenada, calculada i sistemàtica d'algunes persones militants d'Unió que han provocat un dany injust al partit superior a l'acció judicial i de la premsa".