Des de fa anys, Josep Callol, redactor en cap del DdG, ha estat qui millor ha informat del "cas Treball" o "Unió" (UDC) que ara l'aparell de propaganda de Mas i la premsa subvencionada ha transvestit interessadament en "cas Pallerols". Ahir ho va destacar el director del DdG, Jordi Xargayó, en un gran comentari "No era el cas Pallerols".

Equivalia a dir que no era el conte d'una bruixa més o menys empresarial -de mals empresaris: els bons no es posen a l'aixopluc del poder- que va pervertir Santa Unió Democràtica i a la Santíssima Generalitat. És un conte que no es pot creure ni un nadó prematur.

Tampoc no he trobat a ningú no professional del Dret que no cregui que el final, tan feliç pels imputats, no sigui el resultat de pressions polítiques. Ara bé, a membres de la magistratura, alguns molt estimats amics meus, amb historial impecable de lluita contra la corrupció, i a mi mateix, ens sembla que hem d'afegir precisions.

Algun lector es pot pensar que vull tirar aigua al vi. Alguna vegada m'agradaria fer-ho, però la realitat del nostre trist present m'ho impedeix. Ara tampoc sabria com fer-ho. De fet, aquells amics de la judicatura i jo mateix creiem que més aviat cal tirar rom al vi. No va de sabó ni de vernís, sinó de dir que tot potser és encara pitjor.

En efecte, probablement no va ser necessària cap pressió política, si bé, segurament, com a mínim a nivell de temptativa, es va produir. M'explico: el sistema judicial ja funciona tan malament, per falta de mitjans (volguda per tots els governs, de tots els colors i de tots els àmbits) i pel desfasament de les normes processals (essencialment de la "Ley de Enjuciamiento Criminal") que els polítics corruptes resulten, amb tota legalitat i, de fet, una gran impunitat, difícils de condemnar.

Per fer una imatge simple, és com si els delinqüents polítics anessin amb helicòpter i els fiscals i jutges els perseguissin amb bicicleta. Dit més acuradament, han augmentat les garanties processals (que, per cert benvingudes siguin) i no s'han adaptat els instruments també processals dels que han de defensar la societat. Hi ha un desequilibri. Les xarxes no estan adaptades a la grandària, la capacitat i l'habilitat de les noves espècies de peixos, sobretot si són rics o poden ser emparats per partits i sectors que són això, de diners, i sol ser així.

Els advocats ho saben, i a penalistes els pot anar bé. Una minuta que s'allargui durant setze anys, cas Treball o UDC, tindrà molts sumands i un bon total. Paradoxalment, els jutges i fiscals han d'estar més callats, per força. Quant als governs, un darrere l'altre, i els partits, també posats en fila, mai saben si canviar el que és una injustícia pot esdevenir una pedra contra el teulat propi. Oi que ens entenem?

D'aquest camp politiquer sovint, i més darrerament, sorgeixen clams populistes, que els cridaires saben que són populismes i, per tant, inútils. La inevitable patacada final de Mas ho reafirmarà, en un altre camp. El populisme teòricament anticorrupció només parla d'endurir les penes, és a dir de reformar el Codi Penal, però no pas el procediment penal. Això de què pot servir? De que un corrupte en comptes de no (sic) ser condemnat a deu anys no (sic) ho sigui a vint?

A mi tant em faria que aparcar malament el cotxe estigués condemnat amb la pena de mort si m'ha de condemnar un tribunal on el fiscal i els magistrats estan lligats de peus i mans, en tots els sentits. En canvi, suposem que a nivell superior hi hagués un tribunal que hagués d'aplicar normes molt garantistes sense poder valorar la prova, ni mai entrar en el fons de la qüestió. A més, també existís un poder polític que diguem fos fàcilment convencible per amics meus i amb àmplies facultats d'indult. Em deixaria jutjar tres vegades cada matí. La pena seria el de menys. Amb aquest procediment hipotètic, cap por.

En síntesi, en el cas Treball o Unió (per UDC), el partit de la impresentable diputada gironina Elena Ribera, la dels ciutadans confosos per ovelles i a Mas per pastor, pot no haver-hi hagut ni necessitat d'una diguem-ne consideració especial. Ja hi pot haver un sistema que permeti el que ha passat, i que justament revolta a la ciutadania. En destacar-ho, crec que he acomplert el que havia avançat: no tirar aigua al vi sinó rom. O sigui mostrar que encara estem pitjor del que molts pensen. Però estem millor del que estaríem en una Catalunya independent presidida per Mas i tenint, ai Déu meu, Germà Gordó de "ministre" de Justícia. Ho crec perquè hi he reflexionat molt, inductivament i com a professional responsable. Ja en parlarem aviat, sens falta.