En la llarga història del cas Treball només dues persones han estat considerades intocables per la cúpula del partit, que coincideixen, casualment, amb les dues persones que han estat molts anys a la cúpula del partit. Un és, com tothom deu haver encertat, Josep Antoni Duran i Lleida. L'altre, el que va ser la seva mà dreta com a secretari d'Organització, Josep Sánchez Llibre, i que després de deixar el càrrec ha continuat amb el seu paper de fidel escuder.

"Si Sánchez cau, Duran cau". Era la frase que off the record deien molts democristians. L'afirmació es va reforçar molt més quan, un bon dia, Duran va dir que posava les mans al foc pel seu secretari d'Organització. O almenys això és el que es creia, perquè després d'haver vist com el líder d'Unió donava la volta a les seves pròpies declaracions del 2000, seria ben pausible pensar que en cas d'haver caigut Sánchez Llibre, Duran no s'hauria socarrimat.

Però això, ara, és pura especulació. El que és una realitat és que a Duran Lleida li ha demanat la dimissió tot l'espectre polític exceptuant CDC i, òbviament, UDC. Possiblement ni ell ni el seu partit recordaven les entrevistes on assegurava que dimitiria en cas que es demostrés que un cèntim dels fons europeus havia anat al partit. Això s'ha constatat amb un pacte que signen el fiscal, els acusats i... Unió.

De la responsabilitat personal

Hàbilment, Duran s'ha afanyat a dir que hauria dimitit si s'hagués demostrat que ell havia estat el responsable a títol personal. És cert que ho va recalcar el 2000 i em pregunto quin tipus de responsabilitat se li pot exigir a un polític que accepta un pacte com aquest; que admet que mentre ell ha estat dirigint el partit ha passat el que ha passat i que assegura que no en sabia res. No sabia que es pagaven mobles, viatges, telèfons, nòmines, quantitats en efectiu, factures...? Tampoc sabia res dels estudis de Turisme? Ni dels informes del Departament de Treball? Tothom ho amagava tot a Duran? Com dirigia Unió? Si no és una responsabilitat personal directa, és una responsabilitat personal per desconeixement. Per confiar en excés amb les seves -valgui la redundància- persones de confiança.

De la rapidesa en la reacció

El líder d'Unió i la portaveu, Marta Llorens, s'han cansat els darrers dies d'explicar que en el seu moment es va reaccionar i que es van prendre les mesures necessàries, com no ho ha fet mai cap partit. Duran ha posat diversos exemples per explicar la responsabilitat civil subsidiària d'Unió en l'afer -no ha fet en cap moment referència al "títol lucratiu" de l'acord-. S'ha justificat comparant el cas amb algú que es deixa oberta l'aixeta del teu pis i tu has de fer front a les despeses que es generen o s'ha referit a quan un empleat d'un banc es queda uns diners d'uns clients que no li pertoquen.

S'oblida que quan això passa, la reacció sol ser immediata. Quan es detecta que l'aixeta està oberta, es tanca immediatament. Igualment fa el director de la sucursal quan és coneixedor que un empleat ha posat la mà a la caixa. Ell va tardar dos anys a nomenar una comissió d'investigació que va acabar generant l'obertura d'expedients d'expulsió primer i en la dimissió d'Ignasi Farreres després.

Les primeres disfuncions del que ?passava a Treball es van conèixer el 1997 de la mà de Xavier Rius i les denúncies de falsficacions de firmes als centres de Pallerols a principis de 1998 a través de Diari de Girona. No va ser fins al 2000 que va crear la comissió i quan la pressió mediàtica i política ja era insuportable per al partit.

D'expulsions i dimissions

També ha recordat Duran que es va expulsar tots els que han acabat sent els culpables judicialment del cas i que es van prendre les responsabilitats polítiques que calien, entre elles i "injustament" la d'Ignasi Farreres. És cert que arran de les conclusions de la comissió interna es va expulsar al que va ser secretari d'Organització, Vicenç Gavaldà (ara serà condemnat) i a l'excap de servei d'Ocupació de Treball, Joan Martín Toribio (mort durant la llarga investigació) i que es va obrir un expedient a Santiago Vallvé (que també resultarà condemnat i home de confiança de Josep Sánchez Llibre).

No parla d'altres expulsions que hi ha hagut en aquests anys. Es va fer fora al militant Josep C.Vergés. El seu pecat va ser denunciar la corrupció en articles de diari després d'haver-ho intentat enviant cartes internes a Núria de Gispert, a Joan Rigol o al mateix Duran i no haver aconseguit que cap li fes cas. I es va expulsar Xavier Rotllan, també per haver estat crític públicament amb la direcció del partit pels assumptes de corrupció. I, com ells, altres membres de l'anomenat "sector renovador" com l'històric militant Eduard Cardona, que finalment va ser perdonat i readmès per la vergonya que suposava que una persona com ell fos expulsada.

I té raó, Duran, quan diu que la dimissió de Farreres va ser "injusta". Ignasi Farreres mai hauria d'haver dimitit de president del Consell Nacional d'Unió. Aquest càrrec és merament institucional. No té cap facultat executiva. El màxim càrrec exectiu d'Unió en el moment dels fets, durant la investigació i ara és el de president del Comitè de Govern. O sigui, Duran. Les responsabilitats de partit que va acceptar Farreres (que en tot cas hauria d'haver dimitit de conseller pel descontrol del Departament de Treball) les hauria d'haver assumit Duran.

De silencis

Duran Lleida diu ara que hauria preferit anar a judici a declarar pel cas Treball. És curiós que el seu partit firmés el pacte, doncs. Marta Llorens, la portaveu, ha discrepat al respecte i ha assegurat a TV3 que l'afer "ja tocava que es tanqués de la manera més ràpida possible". Cal dir que Duran ha fet aquestes declaracions, just quan se l'ha atacat pels seus silencis. Per haver marxat a Xile quan tothom li demanava la dimissió. Fins i tot el diputat del PP, Enric Millo, ha arribat a dir: "Duran ha pagat per no anar a declarar sota jurament". Si vol declarar ho té molt fàcil: que convoqui una roda de premsa i ho faci. Això sí, obert a preguntes, que últimament s'ha posat molt de moda allò de limitar-se a llegir comunicats.

També criden l'atenció els silencis que hi ha hagut i que s'han pretès durant tots aquests anys. Va ser Alfons Quintà, col·laborador d'aquest diari i director ?d'eldebat.cat qui em va facilitar el maig de 2001 un document molt explícit. Feia temps que la Sindicatura de Comptes havia de fiscalitzar els casos Treball i Turisme i un vot particular del síndic proposat pel PP, Manel Barrado, posava el dit a la llaga. L'escrit vinculava el retard de les investigacions a les imposicions de Duran i a persones del partit. O quan la sentència del cas Turisme revelava que "responsables del partit havien retribuït" dos dels ?principals acusats perquè callessin. Si els ?dirigents d'Unió no sabien res, a què venien tantes ànsies de silenci?