De mica en mica, s'ha anat omplint una magnífica pica. És la dels drets emparats internacionalment en el terreny convencional. Dues grans pedres de toc van ser la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i la Convenció Europea dels Drets Humans (1953).

Ara bé, no cal oblidar altres afinaments també meravellosos a aquells drets. Penso en els drets dels infants, de les dones, els identitaris, els laborals, els d'expressió o els lingüístics, com la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (1992) de la qual crec haver estat a Catalunya el periodista que més n'ha escrit. En canvi, la classe política catalana, ben inclosa tota la nacionalista, pot ser la que més n'ha callat.

També s'hi han d'afegir drets anteriors a aquelles fites, que aquí s'obliden. Per exemple, els principis i sobretot la jurisprudència internacional establerta per l'admirat Tribunal (de fet tribunals) de Nuremberg per jutjar els crims nazis. L'obediència obligada a les disposicions dels Estats, tan sacralitzada per la Pau de Westfàlia (1648) va quedar mal parada i després ha rebut més patacades. Milosevic, Saddam Hussein i altres ho van constatar i patir, per sort de tots.

També vaig escriure molt (i sempre en contra) del model d'Estat nació, que ara és el volgut per CDC i ERC. Una hemeroteca acreditaria que el meu antiestatisme i antisobiranisme tenen moltes anyades. El sobiranisme, he escrit mil vegades, és una bestiesa embastada amb fils al Quebec, a partir de la ignorància procolonial.

Hi ha altres drets convencionals que també han tret les orelles. Per exemple, el dret a la salut, si bé falta molt de camí per fer. Un primer pas va ser la definició del concepte de salut per l'Organització Mundial de la Salut, significativament el 1948, any de la Carta dels Drets Humans.

Afirma textualment que "Salut és estat de complert benestar físic, mental i social, i no solament l'absència de malaltia".

Aquesta visió del progrés de la humanitat, basat en la llibertat i la millora del benestar, la tinc ficada en el moll de l'os i intento servir-la. Però ara pateix trasbalsos externs identificats. El seu origen és Artur Mas. En efecte, moltes de les seves intervencions les considero lesives per tot allò en el qual crec. En puc posar un exemple precís d'ahir mateix.

Tot dinant vaig sentir a Mas referir-se a la TV a la "tensió" dient que havíem d'"acostumar-nos-hi". Una mica més i m'ennuego. Miraré de tenir-ho gravat per no oblidar-ho mai. És imperdonable.

Excepte que assumim el món totalitari descrit per George Orwell, a 1984, on "llibertat" significava "esclavatge", la "tensió" no és pas sinònim d'un "estat de complert benestar físic, mental i social". Si per a Mas personalment ho és, allà ell. Passi-ho-bé, o millor dit: adéu.

Fa pocs dies vaig comparar el que ha creat Mas, amb la finalitat de mantenir-se en el poder, amb la "strategia della tensione", que ensangonà i empantanegà Itàlia del 1965 al 1982. Ara i aquí no hi ha trets, si bé cal recordar les pancartes afirmant "Les retallades maten".

En efecte, hi ha fets molt greus. Per exemple, dimarts es va revelar un document reservat exposant el salvatgisme de la destrucció - com Cartago pels romans - de la sanitat pública catalana. Però tota l'atenció mediàtica va continuar centrada en la declaració sobiranista d'ahir ( la cinquena o la ?sisena, diuen) que acabarà en no res.

També dilluns hi va haver una batussa pública entre CDC i UDC, deliberadament volguda pels "talibans" de CDC, que sabien que el dia següent era el de la declaració sobiranista. Realment, el consell de Mas d'"acostumar-nos" a la "tensió" té base, i requereix un gran fetge.

Hem de posar fi al fet que ens engargallin més tensió, com ho fan amb faves a les oques, forçant el seu fetge a créixer i fent-les patir. La salut, és a dir "un estat de complert benestar físic, psíquic i moral" passa per liquidar la "tensió" (mot de Mas) que ell mateix utilitàriament i innecessàriament ha creat. Cal evitar del tot seguir el seu consell d'"acostumar-nos-hi". Ara bé, no liquidarem la tensió sense foragitar el seu pare i beneficiari, Artur Mas, ara lloador confés del gran mal que sempre i arreu és la tensió.