Jordi Pujol està molt ensorrat, em diu qui hi manté tracte sovintejat. Volia passar a la història com un gran referent i veu que no ho assolirà. Li costa assumir-ho.

Ell mateix constata que la imatge que volia donar i fer perdurar s'ha fos com la neu al Sol. A Tarradellas li passà el mateix, Pujol volia assumir un tipus d'immortalitat que va articular per primera vegada el gran poeta espanyol, Jorge Manrique (1440-1479) en la seva obra Coplas por la muerte de su padre.

La immortalitat que lloà Manrique és la de la dignitat, el bon nom, l'honorabilitat. La va buscar respecte al seu pare, perquè allò de la immortalitat de l'ànima, o del que sigui, ningú no l'ha constatat.

Mai no vaig parlar amb Josep Pla de Manrique, cosa que ara lamento. Però si, i molt, d'Azorín, per qui compartíem devoció. Ara bé, Pla també estava interessat en el tema de la diguem-ne immortalitat terrena. En tenia un singular visió.

En estar amatent a la literatura francesa (coincidint, amb mi, en Stendhal) Pla tenia una singular idea de la immortalitat. Mentre Manrique la trobava en el record moral, per Pla consistia que un autor publiqués les seves obres completes a la prestigiosa col·lecció "La Pléiade", creada el 1931 i que avui s'acosta als 800 títols. Durant anys va ser molt rar que publiqués autors vius. Reconsagrava els ja consagrats.

En canvi, com vaig escriure fa més de vint anys (gràcies a Jaume Casajoana) Pujol volgué sobreviure creant una dinastia, iniciant-la amb Oriol Pujol, com a president de la Generalitat, i amanida d'un culte foll del mateix Jordi Pujol. Les manifestacions més descarades i grotesques es troben a Premià. Hi ha una estàtua que li envejaria la dinastia comunista coreana, iniciada per Kim Il-sung. Fa fastic i pena.

Com totes les coses excessives, la follia pujolista ha esdevingut insignificant, ridícula, fallida. Pujol ja no ho pot amagar.

Ara bé, veure patir, pel que sigui, un ancià de 82 anys, no em causa cap plaer. Però no ho lamento. Per raons objectives, crec que el pujolisme ha de desaparèixer. És imprescindible. Com ho és que desaparegui el peronisme o l'embrionari i encara pitjor "massisme" (d'Artur Mas).

El pujolisme mai no va ser res més que una nosa, sense cap articulació ni precisió intel·lectuals. És un garbuix sense sentit ni nord, per intentar fer creure que Pujol era més que un mer polític ambiciós, solitari, egocèntric, amb molt poca formació intel·lectual i sense cap interès per arribar a assolir-ne alguna.

Fa molt anys que vaig homologar Pujol amb els anomenats "notables" de ciutats o zones franceses, particularment del sud d'aquell Estat, sobretot durant la Tercera i Quarta República gal·les.

Pujol és un home de poder personal pel poder personal. És un clon de Henri Queuille, Gaston Pams, Paul Alduy, Émile Zuccarelli, Jean-Paul Rocca Serra, Prosper Alfonsi i Gaston Defferre, que durant decennis controlà Marsella com un sergent d'hússars els seus soldats.

He barrejat èpoques i llocs, incloent persones molt del passat i altres que he conegut. Puc identificar un notable en veure'l. Es comporten de manera molt diferent a Paris (molts dels citats són o eren corsos) o a Madrid (cas de Pujol) que en el lloc on rau el seu poder. Conèixer-ne és psicològicament i sociològicament apassionant. Però no pots deixar de sentir un ai al cor. Són mals enemics i solen exhibir-ho.

Històricament és apassionat, però el clanisme, el caciquisme, el populisme i la seva concreció en un notable no tenen futur. Eren fenòmens de societats rurals, mal comunicades, mal informades i més aviat petrificades. El pujolisme no morirà perquè ja està mort. No se'l podrà veure com res de positiu sinó com a anacronisme que durà massa i ens féu molt de mal. En el cas de Jordi Pujol, va ser un somni maligne d'un "milhomes", per usar el motiu amb el qual Josep Pla batejà Pujol.