La gran pregunta és saber si hi ha alguna possibilitat que Catalunya i Espanya superin el seu estat de descarrilament per tornar a una via que porti a algun lloc. Honestament, no ho sé veure.

Per tant, m'agradaria. No sóc massoquista i veig a tota la Pell de Brau un nombre molt majoritari de persones que ho necessiten i que s'ho mereixen. Respecte a Catalunya, el meu pessimisme és molt més gran que respecte al conjunt d'Espanya.

La follia de l'independentisme o el sobiranisme, o allò en què es vagi mutant, mai no ha tingut cap articulació conceptual o intel·lectual, ni pot tenir-la. Els que la utilitzen en benefici propi volen que sigui incomprensible, sentimental, creadora de confrontació per la confrontació, per tapar realitats molt més greus. Entre elles, la corrupció, però també la pèrdua de llibertats individuals que encarnen CDC i CiU i una destrucció monstruosa de l'Estat del Benestar.

L'independentisme ha nascut com una operació del cap d'un Govern català (Mas) que es mereixia, en base als seus resultats, ser qualificat com el dels "incompetents" o el dels "pitjors". Però Mas prefereix el sacrifici col·lectiu de tots nosaltres, per poder així mantenir la broma pesada que consisteix en voler fer creure que ells són "els millors".

Tot plegat fa difícil que ells puguin assumir o tolerar un retorn a la realitat. Aniran fent operacions de durada d'un dia, o poc més, perquè necessiten evitar el pes de la realitat. Ara han muntat una inefable trobada, ideada per Mas i presentada com un element de lluita contra la corrupció. Cal ser molt ruc o ser molt cínic per a creure-s'ho.

Poc després d'aquella ensarronada, Mas ha tornat a arremetre genèricament contra "les lleis", "les constitucions" i tot el dret. No és la primera vegada que ho fa, públicament i amb tot l'èmfasi del món. No hi ha possibilitat de confusió interpretativa.

Per tant, el dret i la llei són arreu el que uneix aquells que volem anar contra la corrupció. Aquesta única convicció és també el que uneix jutges i fiscals, que desitgen lluitar eficaçment contra aquest càncer social. És una lluita molt dura, com ho prova que, per cortesia, jutges i fiscals honorables s'hagin de reunir, amb justificada desgana, amb un Mas que costa menys veure com una part del problema, que no pas com un element de cap solució. Per cert, per què no va assistir a la reunió el conseller de Justícia Germà Gordó? Podia arribar a ser un preocupant cas pràctic?

Escric alguna cosa que no sigui òbvia i demostrable? Ho és arreu i a casa nostra més fàcilment que a altres llocs. En els altres països hi ha institucions cíviques lliures (és a dir, no subvencionades ni envilides) que denuncien eficaçment la corrupció. Aquí aquestes institucions no existeixen, o no tenen prou mitjans, o estan atemorides des dels poders polítics. Aquí tampoc no hi ha personalitats acadèmiques -amb l'excepció del professor Alejandro Nieto- que exposin la gravetat i la naturalesa magmàtica de la corrupció.

L'origen de tot són uns legislatius molt collats des dels seus propis executius, a la vegada descaradament al servei de castes politiqueres dites partits. Algú en pot dubtar a hores d'ara?

A més, a Catalunya hi ha un control de la informació que no té parió amb la resta d'Espanya. Passi el que passi, TV3 i la premsa governamental i subvencionada sempre ho redueixen al conte de la virginal fada catalana perseguida pel llop espanyol. Fa tant de temps que la broma dura que l'opinió pública està desconcertada i resignada.

Cada dia hi ha escàndols més grans, més vils, més propers. Però també són menys -aquest diari i de vegades cap més- els que a Catalunya intenten donar-ne una visió àmplia, no anecdòtica ni només puntual.

Entrar en el detall dels fets i a la vegada situar-los en un context polític de corrupció entronitzada cada dia costa més, malgrat que el descarament dels malfactors sigui creixent. Si això no s'arregla, ni tampoc es denuncia la fal·làcia utilitària de l'independentisme no anirem enlloc. És el que volen alguns polítics, precisament els que més bufen núvols confusionaris.