amb tristesa he constatat que les comissions parlamentàries d'investigació no desperten cap o una minúscula esperança. Ja en tenia una idea força clara. L'he consolidada en parlar amb moltes fonts sobre la que s'acaba de crear sobre la sanitat pública catalana.

Tanmateix, segur que en el seu si hi ha persones que intentaran fer tant com puguin. Estic amb ells i els agraeixo la seva bona intenció. Ara bé, aquells que desitgen que no s'aclareixi ni es reformi res sembla que hi són majoria. El procediment establert ajudarà aquests darrers. També tindran altres empares greus.

Tothom està d'acord que aquí no funciona res, però els que volen mantenir desordre establert estan ben situats, així com ajudats per un embrutiment intel·lectual esgarrifós. El darrer Sant Jordi ho va reafirmar. Que un llibre ridícul, del locutor Jaume Barberà, hi destaqués fa caure la moral als peus. Tenint un president de la Generalitat del tipus que tenim, resulta lògic que els seus servidors siguin com són.

Tres antics presidents del Parlament em van dir separadament, al llarg d'anys, que des la seva presidència es veu aquella cambra com un "ajuntament gran". Primer m'ho digué, per iniciativa pròpia, un d'aquells presidents, mesos després un altre, cosa que em va sorprendre. Després vaig estimular un tercer a reiterar-ho, fent-li només la bona pregunta. Atès que tots tres eren molt catalanistes, no està malament.

En privat, tots els polítics ho vénen a reconèixer o ho reconeixen d'entrada, en grau creixent. Ara hi hauria una possibilitat de canviar la tendència, però no serà així. Si ho intentessin s'esverarien, en veure que ells hi podrien perdre. A més, canviar-ho per instaurar què? Fora del conglomerat dominant encara hi coses pitjors. Canviar una cosa dolenta per una altra d'indefinible pot resultar força pitjor.

No ens podem consolar dient que arreu, i en especial al Sud d'Europa, hi ha un gran desconcert i infinites disfuncions. No sempre està tan clar. Per exemple, ara a Itàlia s'està fent un pas en una bona direcció. Aquí es maltracta aquell pas més que enlloc.

En tot cas, quant a pobresa informativa i cultura aquí estem pitjor que a cap país, excepte Grècia, tradicional fanalet de la cua en tot, si bé - una altra excepcionalitat casolana - aquí molts l'admiren. Sota Jordi Pujol hi va haver un homenatge a l'Estat grec que no ha tingut parió (autèntica Medalla d'Or a la repressió de la diversitat nacional) i no dic res del que ha fet l'esquerra més de trencadissa.

Anant al cas, què passaria si un parlamentari gosés dir que les lloances cofoies que es feren a la sanitat catalana tenien una gran component de mentida, de conxorxa multipartista i de corrupció, filla inevitable del clientelisme? A Itàlia també hi ha "consociativismo" però ho atenua el fet que la seva critica sigui també important i estesa.

En optar només entre acceptar-ho tot o voler cremar-ho també tot, hi hauria d'haver molts punts intermedis. En canvi, aquí, quan algun suïcida va pel camí de l'anàlisi i de les reformes concretes pot ser estossinat, per trets vinguts de totes bandes.

En sanitat, més de les components esmentades, de les quals la corrupció estructural és la pitjor, aquí sempre s'ha callat que el sistema ha estat generant un dèficit que s'havia d'haver plantejat, des del primer dia. Els Parlaments i la informació a la ciutadania serveixen per evitar errors o fer que, en tot cas, siguin assumits públicament. Hem estat en el país del "ja m'entens" per finalment no entendre'ns en res.

Ara tot indica que Mas ha optat per no presentar un pressupost. Objectivament és la pitjor de les decisions, però en una bona part ( si bé decreixent) trobarà "enemics exteriors" i expiatoris.

La pitjor víctima en sol ser -de forma dissimulada- el mateix Parlament. Amb poques esperances, m'agradaria que ara no tornés a passar. Alternativament, seria un cert consol poder constatar que alguns diputats són valents i aprofiten l'oportunitat per anar tan lluny com puguin. A aquests, els desitjo sort, molt fraternalment.