Ahir vaig escoltar l'enregistrament d'una conversa que no hauria d'haver arribat a les meves oïdes i vaig llegir-ne una transcripció que no hauria d'haver-se posat a l'abast de les meves ulleres graduades. He pecat? Es tracta d'un fragment de la conversa a La Camarga entre la senadora popular Alícia Sánchez Camacho i l'exparella de Jordi Pujol Ferrusola, Victòria Álvarez. Poques vegades s'ha organitzat tant de rembombori a l'entorn d'una conversa que se suposa que ningú no coneix. Ningú excepte les parts conversants, els detectius que la van escoltar, els que la van transcriure, els policies que també la van escoltar i transcriure, el fiscal i el jutge que la van llegir i les parts personades que l'han tingut a l'abast. I des d'abans d'ahir, per quatre minuts concrets, tothom que s'hagi entretingut a fer una recerca a Internet. Ahir a la tarda encara hi era, malgrat les mesures cautelars sol·licitades per la política i dictades pel jutge, prohibint-ne la divulgació. D'altra banda, no és el primer fragment. Fa un temps se'n va escampar la transcripció d'un altre en què el tema no era polític, sinó coses de moda i de marques de complements. No divulgaré pas què deien, però no crec que sigui delicte desvelar que no parlaven de moneders de vint euros. En el fragment que vaig escoltar ahir la cosa ja era més compromesa. Tampoc no diré què deien, però posem-hi que el que vaig escoltar era molt revelador. Sobretot, revelador de la personalitat de la senadora i líder del PP a Catalunya. No sabia que fos tan important i que tingués tanta mà en tants llocs on es decideixen coses molt importants. És una llàstima això de les mesures cautelars, perquè als ciutadans ens aniria molt bé que s'aixequés el secret i els grans mitjans poguessin publicar tota la part de la conversa en què es parla de política, de justícia i d'afers candents i d'interès general. Estaria molt bé perquè aquesta persona és un càrrec electe que es presenta a les eleccions i ens demana el seu vot, i de la gent que ens demana el vot tenim dret a saber-ne tot el que ens ajudi a definir-la i a saber-ne els topants, les dèries, les cartes amagades, les maneres de fer, les influències, les amistats poderoses i les amistats perilloses. El fragment de conversa en qüestió, que no divulgaré, és molt il·lustratiu en tot aquests aspectes. I que la presidenta del PP català no vulgui que es divulgui també es extremadament il·lustratiu del seu concepte de les relacions entre electors i elegits.