De tant en tant sents o llegeixes que algun dirigent polític de segon ordre, europeu o d'arreu del món, diu que la bogeria del sobiranisme o independentisme de Mas és això, una bogeria. Em refereixo a polítics marginals, normalment agafats al vol per algun almogàver, perquè els de primer ordre no en diran mai res, per descomptat. Tenen altres coses de què preocupar-se.

No podia ser altrament. Sempre ho he tingut clar. Malgrat milers d'evidències, quan algú no pot deixar d'expressar aquella voluntat de fugir de la ruqueria independentista, aquí s'informa marginalment i despectivament, com si fos una raresa. Però la cosa no va per aquí. La realitat és el que tothom pot veure: la Catalunya autonòmica no interessa a gaire ningú - avui menys que ahir i més que demà - i la cabòria independentista resulta ridícula a aquells pocs que, fora de casa nostra, en saben alguna cosa.

Ara estem vivint -o no vivint- el singular viatge de Mas al Brasil. Constatem que allí ningú li fot el més mínim cas. El silenci de TV3, que té un equip acompanyant Mas, és ensordidor. Que ni TV3 sigui capaç d' inventar-se res de cofoi vol dir que realment es tracta d'una gran bufada de núvols.

Té més interès veure què diuen els polítics europeus, o d'arreu, quan parlen de temes que afecten la bogeria independentista. Succeí aquest cap de setmana, en un excel·lent debat a la cadena de TV francesa d' informació continuada F-24. El protagonitzaren els ministres d'afers europeus de França i d'Alemanya, respectivament Thierry Repentin i Michael Link.

El ministre alemany va dir que "el nacionalisme és el malson del segle XIX, mentre Repentin exposava reiteradament la idea que en períodes de crisis els països tendeixen a tancar-se sobre si mateixos i acusar de tots els mals un "enemic exterior".

El debat televisiu francoalemany va ser fluid, concordant i dominat per criteris com els dos exposats. Encara hi ha més: tot el que sempre he sentit en televisions ?estrangeres és contrari al que els independentistes ens volen fer empassar com a lògic. He trobat només una excepció. Fou un debat de la cadena internacional de la televisió iraniana en castellà on hi predominaven l'extrema esquerra espanyola i independentistes catalans. L'espai tenia per títol Fort Apache. Vaja, els aiatol·làs estarien amb Mas. Ja en donaré més detalls. Quan jugues a la trencadissa et trobes amb impresentables companys de llit.

Actualment a Madrid ningú té por que la política de Mas porti a cap secessió. A Europa encara menys. El problema serà per a nosaltres, perquè estem ben llestos si Mas aconsegueix continuar amb la cançó de l' enfadós fins al 2016.

Mil vegades en la història de la humanitat hi ha hagut persones com Mas. Enfollits per mantenir-se en el poder i incapaços d'assolir-ho a base fer progressar el seu país, s'han llançat a aventures que han acabat malament. En primer lloc, per a aquells els quals deia que volia salvar.

En menys de tres anys de desgovern la persona i la política d'Artur no haurien de poder enredar a ningú. Però ho fan. Aleshores cal posar sobre la taula el tema de la consciència política dels catalans i el perill de tenir un sentiment identitari mai definit ni adequat als temps moderns.

Sense sentiments no hi ha existència individual o col·lectiva que s'aguanti. Però què passa si només hi ha sentiments? És una pregunta fàcil de contestar: pot arribar un Mas i amb quatre passades demagògiques pot ensorrar un munt de persones honestes i de bona fe, i el matix poble que deia voler salvar. És el que està fent.