El fulletó Bárcenas no hi ha per on agafar-lo. Segur que el PP n'haurà de pagar un preu social immens, i no només aquest partit. Ara es veu més que mai abans que el món polític està podrit. Els partits de l'arc parlamentari probablement deixin de ser-ho. No se sap qui els substituirà però les properes eleccions configuraran un altre panorama. Serà diferent, però vés a saber si millor o pitjor.

Per tant, la pregunta adient és intuir qui guanyarà les properes i encara llunyanes eleccions. Cal fer-se-la tant respecte a Espanya com, potser encara més, a Catalunya.

Malgrat que ja seria hora, no es veu cap líder ni cap força amb tan sols un discurs regeneracionista. Més aviat ens trobem amb la voluntat de tapar forats i de continuar abusant de la frase suada "els corruptes són els altres partits, no pas el meu" o bé "el meu partit potser ha comès algun lleu pecat, però els altres també, o més".

Això ja no val. De fet no val res que no sigui anar a les arrels del problema, assumint la certesa d'una frase del catedràtic emèrit Alejandro Nieto, que he citat mantes vegades. Però només l'he llegit en el seu imprescindible llibre Corrupción en la España democrática (Ariel, Barcelona, 1997).

"Negar que la nostra democràcia - escriu Nieto - està envaïda per la corrupció no només és una mentida: és una ximpleria". Ara aquesta ximpleria no pot ser negada. En si mateix, això és un progrés, però no sembla que tothom n'assumeixi les conseqüències i ho vulgui canviar. Es continua preferint tirar pilotes fora, amb bajanades monumentals.

Ho va fer fa poc Salvador Cardús, un dels referents del sobiranisme i de l'independentisme, cabòries insensates que precisament es caracteritzen per no tenir referents. En un seu tuït, i sense que li caigués cap sostre a sobre, afirmava textualment: "La corrupció a Catalunya és una conseqüència de l'espanyolització del país en les últimes dècades. De quina fundació Millet? De FAES!", la fundació que presideix Aznar. Seria difícil dir una rucada més insensata.

A qualsevol país europeu on hi haguessin hagut els escàndols de corrupció que s'han donat a casa nostra hi hauria debats seriosos i imparcials a les cadenes de TV, treballs acadèmics i llibres profunds sobre el tema. Sobretot, també hi hauria rebomboris interns en els partits, reclamant i imposant canvis a les cúpules -encara que no en fossin responsables, per negligència- així com urgents propostes de canvis legislatius i, per descomptat, cessaments fulminants.

Aquí ho substituïm per insults que no porten enlloc. Són un placebo per a deixar-ho tot com abans. Això va així fins i tot en un període de crisi econòmica intensa. Es gosa callar que la corrupció és un obstacle per la recuperació econòmica, en afectar a la competitivitat i a la base jurídica mateixa del sistema productiu.

Esgarrifa constatar que sovint la corrupció deixa aviat de ser considerada com un mal en si mateixa, per ser vista com un element de lluita política. Així, se l'atenua quan afecta un partit pel qual es pugui tenir simpatia -o rebre algun benefici - i se l'exagera (cosa cada vegada més difícil, atesa la gravetat objectiva de tots el casos) quan pot servir per fer mal a una força política amb la qual no es combrega.

En conseqüència, tenim dos grans mals. Un és el de la corrupció i l'altre el de l'escassa lluita en contra que genera seguida de cap canvi pràctic que impedeixi nous casos de corrupció.

S'oblida que a més del dany concret que causa, la corrupció és un estímul per a la immoralitat pública, podreix tots els mecanismes d'esforç individual i col·lectiu, obre la porta al desengany i a la resignació i, en definitiva, ens mostra com un país profundament ensorrat. Les ridícules proclames independentistes de Mas vénen a ser narcòtic que ens ho tapa momentàniament. Mentrestant, la roba bruta continua embrutint-se més.