En els darrers temps he fet per trobar-me amb veterans de CDC, en especial alguns dels seus membres fundadors. El resultat ha estat esgarrifós. M'imaginava que molts d'ells eren crítics. Però no tant.

En alguns casos he trobat desconsol. En altres vergonya. Sempre penediment. Alguns d'ells estan psicològicament destrossats. Només a uns pocs els he demanat a qui votarien ara o votaran en un futur. Cap no m'ha dit que ho farà per l'actual CDC. Intueixo que en modest estament al qual em refereixo hi guanyaria l'abstenció, és a dir, el meu diguem-ne "partit" de fet, des la primera elecció democràtica.

A molts dels preguntats no els hi cap al cap com s'ha pogut arribar on estem tots i, en particular, on està CDC. Un empresari em diu: "tots els empresaris catalanistes ens hem quedat sense el nostre partit, de sempre. No podem anar vers el PP ni tampoc cap a ERC".

Arreu d'Espanya hi ha un gran interrogant, consistent en veure quina nova línia divisòria instauraran les properes eleccions. Certament pot acabar no passant massa res. Però el més probable és que la tradicional distinció entre una dreta encarnada pel PP i una esquerra representada pel PSOE acabi fent figa, en part o del tot. Ja veurem què ho substituirà. L'actual línia de distinció està en crisi. Però la futura -inevitable en les democràcies, i que sempre sigui així- podria ser pitjor. En un país amb més moralitat pública, una bona separació seria entre corruptes i no corruptes. Ai las, no sembla que es vagi per aquest camí.

Abans de la crisi iniciada el 2007, Toni Blair va plantejar el mateix tema, de manera genèrica, en una conferència pronunciada a Venècia, en una Universitat d'Hivern, comparable de lluny a les d'Estiu d'aquí. Va afirmar que creia que la distinció passaria pel grau d'acceptació de la globalització. Era un criteri. Però la crisi econòmica al·ludida ho ha trasbalsat tot. La globalització s'ha imposat, si bé també s'ha acabat el mite de que no calien noves ordinacions jurídiques emparadors per a tots.

A Catalunya potser per un temps dominarà la confrontació entre l'independentisme estatista i la resta de posicions, on hi predomina l'autonomisme millorat en el terreny econòmic o, més precisament, el fiscal.

Personalment, no considero gens possible que l'estatisme independentista sobrevisqui. Conceptualment és una bogeria massa grossa i gens articulable. A més, en el terreny dels fets concrets Mas ha fet massa bestieses, per no dir que les ha fet totes. Aviat molts arribaran a allò tan desitjable ( i avui creixent) de "Qualsevol menys Mas".

Ara bé, per a tirar endavant un poble no n'hi ha prou amb ?substituir un polític desastrós per un altre que no s'ha cremat tant, si bé potser ja mostra indicis de ser un altre desastre en potència. Com que ja hi prou articles escrits amb perífrasis o amb sobreentesos, crec que haig de precisar que penso en Oriol Junqueras.

Sense voler-ho he passat de consideracions genèriques al joc ras de la política immediata. Ara estem molt malament en un ordre -les visions àmplies, que Mas no sap ni què són- i també en les quotidianes. En aquest terreny tenim una Generalitat cridaire però, en la pràctica, model d'immobilisme, de petrificació.

S'hauria de fer alguna cosa en els dos nivells. Recuperar la virtut de pensar i també el valor de fer, amb coneixement, capacitat i a la recerca del bé públic.

Exposar-ho pot fer passar per pallús, atès que ningú ho intenta i molts se'n foten. Volen apedaçar un sistema que està trencat per totes bandes. Amb això no n'hi pot haver prou. Tampoc no servirien trencadisses revolucionàries de cap origen.

Quan millorar sigui possible els vells militants de CDC i moltes altres persones, avui rosegades per un pessimisme foll, podran recuperar els ànims o, com a mínim, el somriure. Ara no tenen ni una cosa ni l'altre. De fet només els anima una mica sentir que Mas fa de tot per apropar la data de la seva patent i justificada caducitat.