Les revoltes essencialment populars en el món arabomusulmà que començaren el 18 de desembre del 2010 han creat un canvi de panorama mundial. En el seu conjunt, la "Primavera Àrab", malgrat començar l'hivern de farà aviat tres anys, representen un canvi de paradigma positiu, que diria el gran i admirat pensador Thomas Kuhn.
No es pot dir que m'agafessin massa de sorpresa. Fa molts anys, en el febrer i març del 1999 havia escrit una llarga sèrie amb el títol genèric "Islam, nació i arabisme", de la qual vaig quedar molt i molt satisfet. L'havia estat pensant durant dos anys i mig, que ja són ganes. El que hi vaig escriure no contradiu la monstruositat criminal de l'11-S ni els canvis, aquests bàsicament positius, de la "primavera" esmentada. Sobre el conjunt d'aquell món n'havia escrit molt i molt. No rectifico res.
Però a Catalunya, en la política catalana i en els substrats esbojarrats que aquí enfosqueixen una comprensió mínima del món exterior, inclòs l'europeu, tot ha estat com si plogués a Mongòlia. Estem en una Catalunya sovint impermeable al món i encara més sovint negadora de realitats elementals, externes i internes. D'això en diuen "el món mediàtic català". Hi ha qui n'està cofoi. Com es pot estar ?cofoi d'haver defensat Gaddafi, o Saddam Hussein, com feu TV3?
Pujol sempre havia tingut una actitud instintivament proisraeliana, ben gran a l' Europa posterior a la monstruositat de l'Holocaust. Estava atenuada per un realisme evident: el Magrib està a tocar. Alger està a una hora exacta de vol de Barcelona, cinc minuts més que Madrid. A més no cal oblidar que el seu més important soci, o millor dit del seu pare, en la creació de Banca Catalana, va ser una persona d'origen israelita que va tenir l'encert de retirar-se'n aviat.
A finals dels anys vuitanta hi va haver un gran canvi. L'escriptor mallorquí Baltasar Porcel (1937-2009) va fer saber a Jordi Pujol que Catalunya necessitava un Premi Nobel de Literatura i que ell era l'única persona indicada per ser-ho. Va afegir que per assolir-ho calia un organisme que fes la seva promoció essencialment a Àfrica. Jo ho vaig saber, amb pèls i senyals, tant per una font de la presidència de la Generalitat com una altra propera a Porcel. Pujol hi va estar d'acord. No m'ho podia creure. Em semblava una barbaritat petulant.
Ho vaig exposar amb una certa moderació, per no passar per boig. El director del diari pel qual escrivia em va trucar poc després per dir-me si ho podia comentar amb Porcel, amb qui havia de dinar. Ho va fer i aquest li va confirmar. El director a qui al·ludeixo va quedar bocabadat i reconfortat. El que li semblava impossible era veritat.
Porcel havia estat un lloador extrem de Pujol. Fins i tot va ser el director de la revista Destino quan aquesta va ser comprada per Pujol, cosa que va anar molt malament. Per tant, el 1989, la Generalitat creà l'Institut Català de la Mediterrània. El 2002 va canviar de nom, pel d'Institut Europeu de la Mediterrània, començant a tenir relació amb el govern espanyol, cosa fins aleshores inexistent. Ara està situat en un marc de més aviat modèstia i discreció. Llença diners, però menys.
Ara bé, en els anys de Porcel, el diner públic va anar a dojo i CDC va fer córrer moltes vegades que els problemes de la Mediterrània es solucionarien en quatre dies degut al seu Institut. Però va resultat ser un nyap inútil i molt car. No vull entrar en detalls, però hi ha tema per donar i per vendre. Ho havia vist a venir des del primer dia i sempre me'n vaig mantenir allunyat del tot. Per dir-ho clar, mai no vaig col·laborar-hi gens, ni cobrar una pesseta. Res de res. Ara el món mediterrani i els seus conflictes han canviat molt però Catalunya és on es continuen dient-ne més animalades, d'un color i d'un altre, mai gens pacificadores, sinó tot el contrari. És la raó que fa mil per a la qual és millor que Catalunya mai no sigui un Estat. Ho escric des del convenciment més absolut, carregat d'arguments concrets i amb molta tristesa. No volia que fos així.
