Ningú pot dir que el president Mas ha renunciat a la independència. Ara bé, em sembla que ha canviat el camí que proposa per arribar-hi. Almenys des de la famosa entrevista amb Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Sé que hi ha persones que diuen que tot ?se?gueix igual, i el mateix president ho manifesta. Però la seva compareixença al consell nacional de CDC no m'ha acabat de convèncer. Ha reiterat un canvi, sense aclarir-lo del tot. El canvi és l'acceptació dels límits de la legalitat. El dubte me'l suscita la idea de "consulta tolerada" que va exposar i la discrepància de la perspectiva d'eleccions plebiscitàries.

Fins ara, la primera opció era una consulta dins la legalitat "espanyola, catalana o internacional". Així recordo que es manifestava, per exemple, en el debat electoral de TV3 l'any passat. Ara ja no planteja la hipòtesi d'acollir-se a una legalitat internacional: la primera opció ve donada pel que tècnicament és legalitat espanyola. Ho és la de les Corts Generals, com ho és des del punt de vista jurídic la del Parlament de Catalunya. La consulta podria realitzar-se en el marc de la legislació estatal, i també es podria transferir la competència per fer-la mitjançant el comodí de l'article 150.2 de la Constitució. Fins aquí, el marc és bastant segur jurídicament. I encara més, seria políticament recomanable. És la línia del que diuen personalitats tan poc sospitoses de connivència amb el sobiranisme com són els catedràtics de dret constitucional Francesc de Carreras i Francisco Rubio Llorente. En tot cas, aquesta possibilitat jurídica és una mera hipòtesi si no s'acompanya de la voluntat política del Govern central. Per això reitera el president Mas la necessitat de l'acord polític. Si el Govern de Madrid no es mou, la legislació estatal no es modificarà.

L'altre component del camí legal que se'ns proposa és el de la legislació catalana. Intueixo que va per aquí la idea d'una consulta "tolerada". Seria el cas de la consulta basada en una llei del Parlament que, malgrat l'aparença d'incompatibilitat amb la Constitució, fos benèvolament ignorada pel Govern de Madrid i per tots aquells que poden interposar recursos d'inconstitucionalitat. Tota llei catalana és vàlida i vigent mentre no es suspengui o s'anul·li pel Tribunal Constitucional. I també forma part de l'ordenament jurídic espanyol. No sortim de la legalitat. En canvi, en sortiríem si sense cap referent legal es desenvolupés una consulta. Per més tolerada que fos, la manca de marc legal li faria perdre credibilitat i utilitat per al projecte sobiranista.

Ara entrem en el pla B, que no surt de la legalitat. Són les eleccions plebiscitàries. Unes eleccions com les altres, i per tant, perfectament legals, com bé apunta el president Mas. Amb un element, però, que les fa diferents perquè en distorsiona els efectes: la possibilitat que els resultats (els vots? Els escons?) s'utilitzin com a succedani de la consulta. Sobre tot si guanyen (en vots? En escons?) els qui vagin a aquestes eleccions amb el compromís de proclamar la independència de Catalunya en cas de victòria. Quan el president Mas accepta els límits de la legalitat, i dialoga amb el Govern de Madrid, sap que eixampla les bases del seu lideratge en la transició nacional. No hi ha ningú que per principi es vulgui situar fora de la llei i refusi el diàleg. Això que per a alguns és un formalisme secundari, per a altres és imprescindible. En la legalitat i l'acord s'hi troben tots. No quan la legalitat de la representació parlamentària s'utilitza com a succedani de l'expressió de la voluntat popular.