Encara no sabem res sobre la "primera via" (nom mai usat) i ja comencem a estar embafats de la "tercera via", mentre també ignorem la "segona" perquè sembla lògic que entre la primera i la tercera hi ha d'haver la "segona". Es posen noms a purs mites que mai no hem definit serenament, entre altres coses perquè estem en una situació que no permet cap reflexió. Tenim una mena de FAI independentista que ha espantat més de mig país. Per la por i per la injúria, fa callar.

Pel que fa a la meva persona, no gaudeixo gens amb aquesta confusió ni amb cap altra. Totes són filles del fet que el passat 25 de novembre Mas no va voler reconèixer que havia perdut les eleccions i per tant que la seva cabòria, el seu projecte secessionista, estava derrotada. Havia de dir que tornàvem al punt de partida, per passar uns anys gestionant un país que té problemes urgents i immensos. Avui estan deixats de la mà de Déu, per no dir que entre mans d'uns irresponsables còsmics.

Tenim uns polítics que des de la Transició han estat d'una maldat que costa de creure. Tots ells han practicat el curt termini. Allò que s'hagués de contemplar amb una visió que anés més enllà de les 48 hores els semblava implantejable. Anàvem tirant amb cataplasmes. Però ara s'hi ha introduït un deliri mil·lenarista. O sigui que adéu senderi.

A la vegada havien creat un cofoisme foll. Se'ns va voler fer creure que érem els millors, que el món ens envejava i que tot acabaria en una Arcàdia feliç, amb pastors i pastores gaudint a totes hores. Quan una bajanada d'aquest tipus s'imposa costa gosar introduir-hi la realitat.

Tot és tan boig que sense una campanya permanent de mentida mediàtica ja hauria caigut pel seu propi pes. Ara aquesta maldat, sense comparació possible en cap país democràtic, està solidificada. Un altre cop estem fora del món. Personalment, necessito més que mai el que ja sota el franquisme vaig adquirir com a necessitat: llegir en moltes llengües, veure quotidianament cadenes de TV de molts països i tenir amics a un munt de terres foranes. Sense això estaria desfet intel·lectualment.

Semblava que fets recents permetien pensar que es començava a veure la llum al final del túnel. No ha estat així. Per exemple, em consta que la trobada al restaurant Set Portes de Barcelona entre Artur Mas, Pere Navarro, Miquel Iceta i Joan Rigol va estar dominada per la immensitat de la feina que queda per fer per superar l'enrenou inútil creat per Mas. Això dóna més mèrit als quatre comensals, però preferiria que haguessin estat (o poguessin estar) més optimistes.

En constatar aquest panorama no hi ha més remei que reconèixer que Catalunya, ja abans de la maldat de Mas, era més aviat una res nullius, una cosa de ningú. En dret internacional s'aplica a terres sota cap integració en el món. Per extensió, entenc que Catalunya, com a entitat política, no ha estat integrada en el món, i ara hi està menys. Per això cada vegada hi ha més catalans que en fugen. S'han publicat dades que mostren, ai las, que hi ha una nova i alta migració vers Madrid. Ho entenc a la perfecció.

M'entristeix molt imaginar com poden acabar si aquesta broma de pèssim gust dura dos anys més, com és la pretensió màxima de Mas. En efecte, un veterà polític em diu que el més patètic és que no creu que Mas ni la cúpula d'ERC pensin que la secessió sigui possible ni desitjable. El que Mas vol és perllongar el seu ús del cotxe oficial fins al 2016, mentre ERC prendre el lloc de CDC, guanyant aviat les municipals.

La font a la qual al·ludeixo no m'ha fallat mai. Malgrat això, ho contrasto amb les millors i més contrastades fonts que tinc a l'abast. Comparteixen aquesta anàlisi.

El problema serà explicar-se davant els atabalats que es van prendre seriosament l'aixecada de camisa independentista. Com reaccionaran? Com votaran? Seran capaços de creure que encara cal afegir radicalisme a una aventura que sempre ho ha estat? En tot cas, no veig que a Catalunya hi hagi ni una sola veu amb autoritat moral per fer entendre que s'ha de fer foc nou, vers la serenor, perquè si continua el foc salvatge que han creat uns aventurers -i un de sol més que cap altre- ens rostirem tots. Ell està políticament mort, per això ens vol arrossegar a tots.