Ha mort el millor en el seu ram. O rams, perquè el meu estimat amic des de fa grapats de dècades, Josep Maria Castellet (1926-2014) era, com els grans homes del Renaixement, de coneixements i capacitats múltiples.

Tanmateix, on excel·lia era en la crítica literària i, més tard, en la memorialística. En aquests dos terrenys, aquí ningú se li pot comparar. Ni ningú, ai las, pot aspirar a ser el seu hereu. Això és així malgrat que en afabilitat i en capacitat d'exposar pacientment els temes més complexos tampoc tenia parió.

En qualsevol altre país hi hauria un fort "castelletisme", per més que ell sempre va preferir la discreció i el tracte directe amb les poques persones que vam poder traspassar la barrera d'una modèstia i d'una discreció estructurals.

Alguns moments amb ell són meus per sempre més. Per ?exem?ple, el dia que em trucà per convidar-me a sopar amb Rafael Alberti. Ho vam fer nosaltres tres sols i una espectacular noia, crec que andalusa, que llavors era l'acompanyant del gran poeta d'El Puerto de Santa María, acabat d'arribar de l'exili.

Durant anys, quan em va caldre algun aclariment seriós en un tema clau sempre em va ser d'una utilitat impagable i discreta. Quan vaig cometre el pitjor error de la meva vida (acceptar el reiterat oferiment de Jordi Pujol de ser el director general del projecte de TV3) vaig somiar que el PSC li donés alguna responsabilitat, cosa que hauria pogut fer, per llei. Li vaig demanar expressament a Raimon Obiols. Però no va ser així. S'hi ficà a inútils espectaculars.

En realitat, des de la política no se li va oferir res, malgrat que ell es va identificar durant anys amb el PSC. Però les seves principals simpaties eren per Josep Tarradellas. A aquest jo també li havia dit moltes vegades que En Josep Maria havia de ser el gran home de la Generalitat en política cultural. Tarradellas em deia que sí. No necessitava el meu criteri, ja que disposava del consell de Josep Maria Bricall i de Manuel Ortínez (1920-1997), també "castelletistes" confessos. En tots pesava el fet que Castellet fos dels primers i millors detractors del pujolisme, obrant sempre en privat, de manera discreta, però ferma i aclaridora. Tenia raó. Puc dir que Jordi Pujol no el podia veure. Era i és un gran honor.

En tot cas, les coses han estat com han estat. Suposo que en Josep Maria sabia que en un país dominat per la mediocritat cultural dels polítics era millor no sortir massa de l'obligat cau. Això no l'impedí defensar aferrissadament Josep Pla, el qual, a la vegada, en privat, reiterava la seva admiració per Castellet, autor de la millor crítica literària existent sobre l'escriptor de Llofriu.

Com sol ser norma, la mort de Castellet ha servit per reiterar les mentides de costum. Artur Mas ha dit que persones com Castellet justifiquen la lluita per Catalunya. Era manipulació pura. La visió política de Castellet no té res a veure amb la follia independentista de Mas. Ans al contrari: n'és l'antítesi.

El mateix cal dir de les frases dites per Jordi Pujol. M'han produït fàstic. Hem arribar a un punt en què ja ni et pots morir en pau. La manipulació politiquera no té maneres, ni vergonya, ni límits. També és una gran vergonya que en el comiat s'hagi pogut dir que la cultura catalana està per damunt del combat partidista. És exactament el contrari. La veritat, evident i quotidiana, és que el partidisme politiquer i ruc està matant la cultura.

Castellet va lluitar tota la seva vida per totes les llibertats, molt compreses les culturals. El 1971, va ser el primer promotor d'un manifest contra la repressió cultural a Cuba i en favor de l'escriptor Heberto Padilla, acusat de ser homosexual. Ara som ?nosal?tres els que necessitem la solidaritat internacional en contra de la involució que patim, des de dins de Catalunya. Rellegir i recordar el que En Josep Maria ha escrit continuarà sent una gran arma. És nostra, dels que pensem com ell, no pas dels que volen tirar un vell i digne carro pel pedregar.