Amb gran interès vaig llegir el tema de portada del Diari de Girona de diumenge. Va mostrar un augment de l'estalvi i del desendeutament, però no pas cap augment de la inversió. En síntesi, molta gent fa el que ha de fer, incloent-hi tenir molta por a invertir, justificada, crec jo, per una situació política on la irresponsabilitat és immensa i creixent.

Una irresponsabilitat on destaca la Generalitat. El fet que aquesta no pugui emetre més deute en el mercat -perquè ningú no li'n compraria- no és pas culpa de "Madrit".

Aquest rebuig del crèdit a la Generalitat sempre m'ha inspirat confiança. Indica que un plebiscit independentista perdria, en el cas impossible que es dugués a terme. Una cosa és anar a una manifestació en un moment d'opressió mediàtica, manipulació dels nens a les escoles i altres barbaritats. Però votar en seria una altra, contrària a l'independentisme. Llavors pesa menys (i causa més rebuig) el tipus de "repudio" castrista (o de la Revolució Cultural de Mao) que s'ha instal·lat en la nostra vida social.

Ho vaig patir aquest cap de setmana, en ser requerit perquè signés a favor de la independència. Un interpel·lant es va fer molt insistent i vaig gosar respondre, per sortir del pas: "No gràcies, no en sento la necessitat".

L'interpel·lant va respondre, dient-me "No em digui que està content de pagar ganduls". Suposo que es referia als habitants del que ells en diuen "el país veí". Vaig caminar més de pressa, callant. Es mereixia que li digués racista.

Això i coses pitjors tenen a veure amb la nostra situació econòmica. Patim un embogiment demagògic provocat deliberadament des que la plaça de Sant Jaume de Barcelona que és fatal. Mentre això duri no hi haurà res a fer. Tanmateix, no s'ha de posar tot en un mateix sac. Així, cal constatar que moltes petites i mitjanes empreses, que sempre han estat receloses de la Generalitat ja han fet i continuaran fent els seus deures, avui ben tristos. Són els que va destacar ahir aquest diari: estalviar i pagar deutes. Però no podran fer el que més voldrien, que és modernitzar-se, esdevenir més competitives i poder tornar a invertir, recuperant quota de mercat.

En canvi, les empreses que van optar per posar-se a redós de la politiqueria casolana no tenen més remei que abaixar les tanques i llençar les claus. En acostar-se aquell món podrit van optar per un camí sense sortida. Han d'intentar salvar tants mobles com puguin i dir-se a si mateixos que mai més no escoltaran els cínics cants de sirena de la Generalitat. Palesament, van cometre l'error de confondre la base dels nostres mals amb la solució.

Millorar passa per retrobar la serenor perduda. Res no és més urgent. Sense això no hi ha progrés possible. Les dites "economies de guerra" sempre han anat molt bé als corruptes i als aventurers, mai als empresaris i treballadors honestos. La base mateixa de la imprescindible mobilitat social queda soterrada pel fet que els polítics i els aprofitats de torn puguin obrar en funció del que més els interessa: el control social. És contra aquesta seva maldat que s'ha de lluitar de manera preferent. Sense liquidar la insolència de la política casolana envers l'economia no hi ha res a fer. Com millor s'aprecia és llegint o veient la seva propaganda mediàtica, antitètica de la bona informació publicada diumenge pel Diari de Girona.