La relació de la gent, o sigui, nosaltres, amb la política i els partits té aspectes curiosos i fins i tot paradoxals. Un d'ells és que els ciutadans, que som demòcrates de mena, reclamem debat, participació i discrepància, i estem en contra dels pensaments únics; però al mateix temps malfiem dels partits que abandonen el monolitisme i es despullen públicament per mostrar les seves divisions internes. Llavors la gent, o sigui, nosaltres, diem: Aquests no s'entenen. Tenen un bon merder. Són una casa de barrets sense mestressa. I disparem contra el líder amb aquesta reflexió: si no és capaç de controlar la seva pròpia gent, com espera que li donem la nostra confiança perquè governi tot un país?

La conversió en espectacle de la pluralitat interna del PSC li pot costar la baixada als inferns de la marginalitat i la irrellevància. Els tres diputats que es van saltar la disciplina de grup fan una encesa defensa del caràcter plural del partit i insisteixen que no és un tema de reglament sinó de democràcia, però encara no s'havien començat a explicar i Maurici Lucena ja els estava demanant que seguissin les passes d'Àngel Ros i renunciessin a l'escó. L'embolic té una lectura plena de matisos per a la gent que s'hi fixa, però per al comú dels mortals és el que dèiem: aquesta colla no s'entenen, no tenen les idees clares, els caps no manen, no saben on van ni què volen ser quan siguin grans.

El PSC s'ha trobat de sobte estirat per totes bandes, amb un peu a cada vora mentre l'esquerda no para d'eixamplar-se. A dins del partit n'hi ha que en culpen Pasqual Maragall per haver obert el meló de la reforma de l'Estatut, que va engegar una dinàmica en la qual el PSC només podia sortir perdent. Sigui quin sigui l'origen del problema, el cert és que quan l'esquerda s'eixampla es molt difícil quedar-s'hi eixarrancat: s'ha de fer un salt cap a un costat o l'altre, o bé arriscar-se a ser engolit pel forat. I la direcció nacional del PSC ha fet la seva opció. Sense ganes i empesa pels esdeveniments, però finalment ha triat. Potser massa tard, perquè mentre s'ho pensaven, gent més resolutiva els ha anat menjant l'espai.

Però havent triat no se li acaben els problemes. Ara tocarà veure quina és la força dels uns i els altres. Els desobedients compten amb un cert nombre d'alcaldes -començant pel de Lleida- i regidors, i si planten cara, poden fer molt soroll. Sobretot a això que en diuen "a comarques".