Durant els meus primers anys d'Universitat, la Xina i la Cuba comunistes eren com dos grans sagraris: el seu contingut només podia ser adorat. Curiosament, ni la dreta gosava fer-ne cap crítica. Jordi Pujol va imposar com a director del setmanari Destino un dretà descarat, així com anarquista i, ai las, maoista, Baltasar Porcel. No fou l'única publicació que Jordi Pujol ensorrà.

Amb la creació de la "Organización Comunista de España Bandera Roja" (BR), nasqué aquí l'església maoista, amb la Xina i Cuba com a pretesos Paradisos Terrenals.

Així ho havien de considerar els sinistres militants de BR Ferran Mascarell i Brauli Duart, ara respectivament conseller de Cultura i comissari polític suprem de l'aparell de propaganda audiovisual de la Generalitat. Les seves actuals funcions de control social són coherents amb aquella seva antiga militància maoista.

Ahir Duart havia de quedar satisfet de com TV3 va informar -o desinformar- de la confirmació que el règim comunista xinès és un paradigma de corrupció i de nepotisme. Però la TV3 "soviètica" (renom trobat pel socialista Joan Ferran) va dir que tenir comptes multimilionaris a l'estranger no era delicte a la Xina i que el règim xinès es trobava "incòmode" per la revelació. Matar la mare també és un mer fet "incòmode"?

D'entrada a la Xina tot és delicte, quan ho decideixen els seus dirigents, que són còpia conforme del passat ideari de Mascarell i Duart. Ara bé, el mateix poder pot decidir que res no ho és. Tinc a les mans The Criminal Law and The Criminal Procedure Law of China, editat a Pequín, on el vaig comprar. D'acord amb aquests codis penal i processal penal, a la Xina es pot ser condemnat a mort per fets que aquí serien qualificats de falta i podrien ser penats amb una lleu multa o un breu arrest domiciliari.

Jurídicament, la Xina actual faria plorar de tristesa a l'admirat (per mi, no pas per Duart ni TV3) Cesare Beccaria.

Fa un temps, la putrefacta TV3 va arribar a afirmar que els Estats Units era l'Estat on s'executaven més penes de mort. A una advocada que demanà una rectificació la van engegar a dida, dient que hauria estat limitar la llibertat del periodista de plantilla, i mentider, autor d'aquella barrabassada, dita conscientment.

L'ambient maoista dels meus anys d'Universitat em portà a interessar-me per dos països que he visitat força. Sobre la Xina, el primer gran bastó intel·lectual que m'ajudà fou el magistral sinòleg belga Simon Leys (pseudònim de Pierre Ryckmans).

Després m'ho he cruspit tot, com ho he fet sobre Cuba. Aquells que vulguin començar per algun gran i assequible llibre poden començar per la biografia de Mao de l'irlandès Jon Halliday i la seva esposa, britànica d'origen xinès, Jung Chang. Aquesta és també autora d'una magistral autobiografia, Cignes salvatges. La recomanable biografia de Mao està traduïda al castellà: Mao: la historia desconocida (Taurus, Madrid, 2006). Més recent és un llibre de Frank Dikötter sobre la imposició (1949) del comunisme a la Xina. Crec que només està publicat en anglès.

Curiosament, tots aquests llibres han estat criticats (al meu entendre molt maliciosament) per insòlits defensors del maoisme. N'hi ha un feix la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, la creació de la qual Jordi Pujol confià a un antic dirigent del PSUC, amb el resultat esperable i lògic.

En tot cas, el 1983 Simon Leys va aniquilar intel·lectualment la comunista rància i apassionada maoista Maria-Antoniettta Macciocchi, en el decurs del magnífic programa televisiu gal Apostrophes de Bernard Pivot, emès en directe. L'editorial va retirar del mercat el llibre de Macciocchi. Aquí, amb la soviètica TV3 això seria impossible. En podria mostrar moltes proves. No són relliscades, sinó proves de com realment són.