Enquestes en mans de la direcció de CDC indiquen que si ara hi haguessin unes eleccions catalanes el més probable és que la suma d'escons de CiU i ERC no impliquessin una majoria.

Queden poc per sota - la direcció de CiU no va precisar quant - però per sota. En síntesi, la suma de CDC i ERC podria ser la pitjor de les assolides per la suma d'escons dels dos partits citats des dels primers comicis catalans, en la Transició.

Llavors Pujol va necessitar, a la vegada, els vots de Centristes (és a dir UCD) i d'Esquerra. Ara CiU no pot ni somniar en trobar un tercer partit per fer coalició. A més, ja veurem fins a quin punt UDC està disposada a admetre ERC.

Per tant, la situació de l'actual poder a la Generalitat -CiU i, mig dissimuladament, ERC- és tràgica. No ho sé només jo. Des de dilluns ho saben totes les cúpules dels partits. La cúpula de CDC no va poder o no va voler mantenir el secret per més dies. Ho va exposar en la reunió de l' executiva de la federació CiU, celebrada dilluns al matí. Dos assistents a aquella reunió m'ho van explicar amb pèls i senyals. Els hi tinc tota la confiança del món. A més, n'he tingut confirmació per altres vies.

Resulta que ERC arriba a un seu sostre -pujant una mica més- però la baixada de CiU és superior en valor absolut a la pujada limitada d' ERC. El simplisme consistent en creure que hi haurà un canvi només parcial del mapa electoral, amb l'aparició, com au Fènix, de CiU i ERC, se'n va en orris. Malgrat el desballestament produït per l'independentisme en els darrers mesos, encara hi haurà més enrenou, i aquest no està identificat.

En el món dels secrets diuen que aquests arriben a ser sabuts per un nombre de persones que tendeix a ser el nombre d'aquells que ho compartien inicialment, elevat al mateix nombre. Atès que a aquella executiva hi assistien un mínim de 20 persones, ara ho han de saber vint elevat a la vintena potència. O sigui que ho poden saber tots els catalans i molts i molts forans. Però no ho diuen.

En realitat, tots els partits estan esgarrifats. En efecte, la crisi ha arribat a la bestiesa independentista però continua sense poder-se saber qui se'n beneficiarà. En síntesi, hi ha moltes més pèrdues que guanys, cosa força irracional Algú haurà de guanyar les properes eleccions catalanes, però ara no es pot saber, ni intuir massa.

L'única cosa que va apuntar la cúpula de CDC en la reunió de dilluns és que molt de vot existent quedaria encara més fragmentat. Suposo que en tenien alguna idea, però no ho van dir.

Aquestes coses passen quan, havent-hi una crisi profunda, els poders establerts - entesos en el sentit ampli - no saben donar-hi resposta. A hores d'ara, ningú no pot dubtar de que a Catalunya això va així.

Mil vegades he estat mirant a tort i dret per intentar veure una cletxa d'esperança, volent trobar un forat per on posar-hi una falca. No l'he sabut veure, ni la veuen aquells als quals els hi faig aquesta pregunta.

Malgrat això, alguna cosa s'ha de dir, alguna petita esperança hi ha d'haver. Una de molt puntual i personal és confiar en que el soufflé de l'independentisme és desinfli aviat. Haurà estat un populisme més, sense cap altre contingut que no sigui la voluntat de Mas de continuar on és. Si ho aconseguís seria confondre el que és el principal problema de Catalunya amb una solució.

Suposem que Mas també es volatilitza. Què fer? Començar una altra volada de diferents coloms, o de coloms envernissats d'una altra cosa o d'un altre color aparent?.

Estem en el drama kafkià consistent en patir molts problemes urgents que ens impedeixen considerar els més greus, que són això, més greus. En tot cas, la desaparició de les falses solucions independentistes potser ens estimularà el trobar sortides reals. És poca cosa, però per algun lloc hem de començar. Potser continuaren sent una reedició del mite de Sísif, però finalment amb la pedra canviada.