Miquel Sellarès detalla en el seu llibre Construint un estat nou. Memòries polítiques (Angle Editorial) com la seva denúncia dels negocis bruts del secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, li va costar l'expulsió de CDC. Explica com va alertar el llavors president, Jordi Pujol, de com el podia perjudicar la manera de fer de Prenafeta, però Pujol li va demanar que no s'hi fiqués. A partir d'aquí, Sellarès assegura que va ser víctima d'una "campanya d'amenaces encobertes" fins que se'l va expulsar del partit. D'altra banda, en el llibre també relata l'episodi polèmic de l'informe sobre mitjans de comunicació que li va costar el càrrec de secretari de comunicació del Govern de Maragall.

En el capítol titulat "Destapar el sector negocis i les clavegueres de CDC", Sellarès narra com la denúncia de la "pedagogia de la corrupció" del secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, li va costar l'expulsió de CDC. "Quan vaig arribar a CDC l'any 1986 vaig adornar-me que dins del partit hi havia un contrapoder: l'ombra del fill del president, Jordi Pujol Ferrusola, i l'ombra de Prenafeta", explica. Per Sellarès, el més preocupant no eren les irregularitats i els delictes sinó que Prenafeta "difonia la idea que pel finançament del partit tot valia i aquest lema servia perquè alguns, d'amagat i de passada, també financessin les seves butxaques", assegura. En aquest sentit, descriu que hi havia una "mena de tolerància" amb la corrupció i que les frases més habituals eren "el poder és també això" o "què hi vols fer, ja se sap", "algú li ha d'arreglar les coses"... i assenyala que pel partit corria que Prenafeta li deia al president Pujol: "Jordi, tu preocupa't de fer política que jo m'ocupo del teu futur". També revela com alcaldes de CDC explicaven que un familiar de Pujol els deia el promotor o constructor que havia de fer un determinat equipament. Segons Sellarès, Jaume Casajoana donava instruccions als alcaldes perquè no seguissin aquestes odres si no ho demanava personalment el president Pujol. I, com que el president no ho demanava, "es van evitar moltes operacions fraudulentes", relata Sellarès.

Assegura que es "va mossegar la llengua" durant dos anys fins que un dia es va reunir amb Miquel Roca, Josep Maria Cullell i Max Cahner per proposar-los fer saltar Prenafeta argumentant que "algun dia explotaria a les mans de Pujol". Després d'aquesta primera reunió, Sellarès narra com va alertar el president Pujol de les "maniobres" de Prenafeta. Tot i que no en tenia proves, assegura que li va traslladar que tot allò l'acabaria perjudicant. Segons l'autor, Pujol va clavar un cop de puny sobre la taula i li va demanar que no s'hi fiqués. Una reunió que Sellarès qualifica de dura. A partir de llavors, Sellarès denuncia que va ser víctima d'una "campanya d'amenaces encobertes" per haver-se negat a fer una declaració per retirar les calúmnies contra Prenafeta tal com li va demanar la comissió de conflictes del partit. Segons Sellarès, no se sentia sol ni aïllat perquè "hi havia molta gent que li feia costat". "Jo vaig sentir que estava fent allò que molts haurien volgut fer però no s'atrevien a fer", afegeix.

Les represàlies

Segons el relat de Sellarès, com a mesura de represàlia, el Govern va tallar les subvencions que rebia el Centre de Documentació Política i assegura que va passar por fins al punt de sortir de casa armat. Finalment, explica com el gener del 1990 CDC el va expulsar després que mantingués les acusacions de corrupció contra Prenafeta. Cent dies després, però, el secretari general de la Presidència va dimitir. Sellarès també explica un dels episodis més polèmics de la seva carrera política, el famós informe sobre mitjans de comunicació que va desencadenar amb la seva dimissió com a secretari de comunicació del primer tripartit, presidit per Pasqual Maragall. L'autor assegura que la polèmica va ser fruit d'un "malentès", ja que d'una banda el seu equip estava elaborant el Llibre Blanc de la Comunicació i, d'altra banda, ERC li va encarregar un informe per conèixer l'estat dels mitjans de comunicació. Sellarès explica que aquest últim encàrrec el va delegar a un col·laborador, de qui no revela el nom, i que se'n va desentendre perquè tenia moltes coses al cap. "Aquest col·laborador havia tingut alguns enfrontaments amb el Grup Godó i va afegir a l'informe unes apreciacions personals molt dures contra aquest grup que jo ni tan sols m'havia llegit", afirma. Una de les causes del malentès, segons Sellarès, és que el disseny i la maquetació que va tenir l'informe encarregat pels republicans era molt similar a la del Llibre Blanc.

Una vegada es va fer públic l'informe sobre els mitjans, Sellarès es va reunir amb el president Pasqual Maragall juntament amb el llavors conseller en cap, Josep Bargalló. El president li va preguntar qui havia estat l'autor però Sellarès no li va dir i en va assumir la responsabilitat amb la seva dimissió. "El problema de fons va ser que em tenien ganes per l'afer d'Ona Catalana i Prisa i que estava desprotegit des de la dimissió de Carod. Amb Carod-Rovira de conseller en cap les coses haurien anat d'una altra manera", conclou. Segons Sellarès, si hagués volgut mantenir el càrrec només hauria d'haver fet dues coses: disculpar-se davant del Grup Godó i cedir competències en favor de Presidència. De fet, segons Sellarès, aquesta última condició és el que va haver de fer el seu substitut en el càrrec, Enric Marín.

En referència a l'afer Banca Catalana, Sellarès es mostra convençut que va sorgir de l'entorn del president Josep Tarradellas i assegura que si es fa un estudi seriós de l'obra de govern de Tarradellas s'arriba a la conclusió que "no es va fer res" durant el seu mandat.

Sellarès narra com va viure des de dins del Govern un dels episodis polèmics del tripartit, la dimissió de Carod-Rovira per la seva reunió a Perpinyà amb membres d'ETA. Segons Sellarès, Carod "tenia la talla suficient per ser president de la Generalitat però no tenia perfil de conseller en cap". "El govern ideal tindria Carod-Rovira de president i Artur Mas de conseller en cap", conclou citant Raimon Carrasco. Concretament, sobre la reunió de Carod a Perpinyà, defensa el fons però lamenta que no es tinguessin en compte "qüestions bàsiques de seguretat" i afirma que aquest episodi va provocar un "tsunami" que va arribar al Palau de la Generalitat.