L'ANC i una insurrecció a Catalunya, sense broma

Com a autor de la seva revelació, juro que es tracta d'un document cent per cent fidedigne. Cap dubte, de cap mena. És tan seriós i tan greu que seria un acte d'irresponsabilitat creure que s'ha de votar en cap consulta secessionista sense abans haver-lo llegit.

Prové d'una entitat, l'ANC, que sempre ha estat molt agosarada, però mai mentidera. El que ha dit ho ha anat duent a terme. No juga ni fa brometes. Qui no es cregui aquell document pot penedir-se'n. A més, el seu to no mostra cap feblesa quant a considerar-se una entitat que, en efecte, intenta dur a terme el que decideix: ERC la controla i la cúpula de CDC s'hi ajup, cada dia més a gust. ANC té ben assumit que, de fet, té més força que el cruspit Artur Mas i que el propi Parlament. Això és una dissort, però els fets canten.

L'element motor i determinant del 6 d'octubre del 1934 també va ser un personatge de segona fila (Josep Dencàs), amb un grotesc conjunt de conjurats. Llavors van comptar amb alguns Mossos d'Esquadra. Ara crec que, per sort, això no es donaria. He escrit sobre aquest cos que conec força. Saben qui i com els hi ha fet, durant anys, la vida difícil. Saben què és el desordre establert.

A primera hora del matí del passat dijous, Jesús Cacho, vell amic i director de diari digital Voz Populi, em va trucar per dir-me que havia llegit el document que jo publicava. Em demanà permís per a reproduir-lo, cosa que va fer, citant la font.

Després han passat moltes coses, unes desagradables i altres no. Les desagradables han estat el silenci dels grans mitjans barcelonins, en primer lloc el dels vils instruments de propaganda de la Generalitat. Moltes hores després, alguns mitjans digitals el van reproduir. Els independentistes i subvencionats es delien en dir que el document havia de ser ratificat el proper 5 d'abril en una assemblea general a celebrar a Tarragona, cosa que jo ja havia posat ben de relleu. Però no hi ha cap indici que el document pugui ser rebutjat o objecte d'aigualiment. Ans al contrari, podria ser encara endurit, si això és humanament possible.

Estem davant una acció que té aires de cop de força, d'insurrecció, de revolta pura, dura i històricament convencional, preconitzant imposar il·lícitament (com diu el document de l'ANC) el control d'aeroports, ports i fronteres, així com de "la seguretat pública i les comunicacions". També es preconitza clarament i explícita la "reunificació" dels Països Catalans, cosa que, per dir-ho irònicament, pot generar una justificada preocupació al govern francès.

En el passat, altres irredemptismes polítics, socials o territorials també van causar hilaritat o menyspreu. Qui es va creure Lenin, o Hitler, o tants altres?, per tant van fer el que ja havien dit. El meu amic Avel·lí Artís Gener (1912-2000), novel·lista, periodista i ninotaire, em va explicar que havia d'anar per primera vegada a Itàlia el cap de setmana del cop d'Estat del 19 de juliol del 1936. Va dir-se que hi aniria la setmana entrant. No creia que el cop durés més temps. Va tardar 40 anys, després de ser oficial republicà i estar exiliat a Mèxic.

Ara tenim les benaventurades Unió Europea i OTAN, però no conec ningú que no cregui que el mullader creat per Mas (a partir de no voler reconèixer la seva derrota electoral del 25 de novembre del 2012) no hagi de durar un grapat d'anys.

Aquest cap de setmana encara hi ha hagut un empitjorament, amb els clams irrealistes i provocadors de la convenció de CDC. Estem en una espiral que no hi ha per on agafar-la. No veig manera de recomposar res, en el curt o el mig termini. Aquells que potser han cregut que jo havia exagerat respecte la nostra davallada ara tenen ocasió de repensar-s'ho, llegint el document citat. Moltes gràcies.