George Orwell estaria d'acord amb mi en creure que les coses s'han de designar pel seu nom. Ell ho va fer en el seu insuperable 1984, que tantes vegades he citat en relació amb el nostre present.

Dit això, si demanéssim al mirallet del conte de Blanca Neus qui és de fet -en llatí de facto - l'home políticament més poderós de Catalunya aquell respondria pronunciant el nom del president d'ERC. Per primera vegada des de la Transició -i en altres ocasions precedents-, no et donaria el nom del president de jure (legalment) de la Generalitat. Pot ser una constatació poc simpàtica per a algú o alguns, però em veig capaç d'argumentar-la amb facilitat i amb èxit. Noi, què hi farem.

En efecte, Junqueras ha assumit, sempre de fet, totes les funcions d'aquell càrrec, inclosa la més cabdal: la facultat de dissoldre el Parlament. Avui, Junqueras ho pot assolir només movent un dit, que ara aguanta un fil d'Ariadna d'on penja una Espasa de Dàmocles gran com una casa de pagès. Les eleccions seran quan ell voldrà i, amb una bona certesa, les guanyarà.

Mentrestant, Junqueras posseeix, en la pràctica, i sense costos afegits, la insòlita capacitat de ser, per voluntat seva, el cap de jure de l'oposició i el cap de facto de l'executiu. Un crupier diria rien ne va plus.

Encara hi ha més. També controla el seu partit de cap a peus i gaudeix d'un altre tipus de poder, crucial aquí i ara. El de tenir franctiradors en el món periodístic i cultural. Qualitativament valen entre no gaire res i menys que res, però el nombre també compta. Contràriament a altres, li costen menys, és a dir, poden ser menys assimilables a corsaris. Si tot això no és el Paradís, s'hi assembla força. Un alemany seria més realista i diria que Junqueras és feliç "com Déu a França" (wie Gott in Frankreich).

Per si tot això fos poc, Junqueras sap donar una imatge de pagerol, com també sabien fer-ho Joan Raventós i Jordi Pujol. Li resulta més útil que no pas la falsa figura de saberut urbà -no essent una cosa ni l'altra- de l'inefable predicador Francesc Homs.

Reblant una mica més el mateix clau, resulta que el president de jure fa anys que està treballant a favor de Junqueras i del seu partit. Tant és així que el president de facto Junqueras li hauria d'estar donant les gràcies a cada hora del dia. Aquell s'ha posat en una situació que, com diu gràficament, en privat, un important dirigent polític, "sembla que jugui a la ruleta russa però no pas a una sola bala al tambor del revòlver sinó amb totes les possibles" (des de cinc fins a, molt rarament, un màxim de deu).

Fins aquí, tot semblen ser floretes. En vindran a dojo perquè estem en un país on en el món mediàtic i cultural es donen conversions sobtades, i interessades, per no dir cíniques, en funció de les evolucions electorals. Quin nou pelegrinatge farà, per exemple, el neocatalanista i exBandera Roja Josep Ramoneda. Certament, jo no pelegrinaré. Cap problema.

A més de flors i violes, també hi ha cards. N'hi ha prou amb sentir els responsables d'Economia i de Salut d'ERC, entre d'altres, per veure que tampoc (sic) allí no hi ha ni cinc de calaix quant "als millors", mentre que de "pitjors" n'hi ha a cabassades. Per caritat no els cito ni tampoc esmento l'obra escrita de Junqueras. No superen el que es pugui donar a Andorra.

Com en tota la classe política, a ERC costa trobar a algú que només (sic) sigui discret. Està clar que els actuals partits no serveixen per crear dirigents. És tot un tema i un immens problema. Una recent declaració de Junqueras dient que, un cop en el Govern, es veurà fins a quin punt els d'ERC ells són diguem-ne els millors no és una declaració de pagès astut sinó que ens pren a tots per "pagesos" en el superat sentit pejoratiu del mot.

El meu pronòstic és que ERC guanyarà les eleccions però no traurà majoria absoluta ni hi haurà cap possibilitat de pacte. Junqueras només podria anar vers la moderació. Però no crec que ho faci. Hauria de ser més valent, com ara Macià en el 1931, quan va tornar de Madrid amb un Estatut rebaixat però possible i útil per a tots. Llavors, Macià es va comportar com si fos d'Acció Catalana, no pas d'Estat Català ni d'ERC. La diferència aleshores era crucial. Ara ho és i ho serà encara més. A causa d'un substrat purament carlí, per odi a la transparència (sigui dit angelicalment), per cabdillisme (o per Führerprinzip, que és el mateix), per antiliberalisme i per ?reaccionarisme demagògic, CDC no va ser mai una altra Acció Catalana. Aviat pot no ser res de res i Junqueras passar a encarnar de jure un altre mal moment. Després d'Herodes, podem anar a parar a Pilat.