Seu de CDC. Divendres, 26 de juliol. Algú anuncia que finalment s'ha fet públic que Jordi Pujol té comptes a l'estranger.

- I on és el problema? Activeu el protocol habitual: acuseu la font de mentidera i d'estar al servei de l'Estat espanyol, assenyaleu que és una manera d'intentar dinamitar el procés, i destaqueu com sempre que no és un atac a Pujol sinó a Catalunya. I no em molesteu més per coses així, que estic mirant el Tour.

- Errr... És que qui ho està dient és en Jordi Pujol.

No em sento en absolut enganyat per Jordi Pujol. Per sentir-se enganyat per algú un ha d'haver-hi confiat ni que sigui en una solitària ocasió, i no és el cas. Pujol no era més que un populista de barretina, algú que provava d'ocultar les seves greus carències intel.lectuals amb una impostada proximitat de tieta solterona, però que en canvi tenia un ego del tamany de la seva estimada Pica d'Estats. I parlo sempre en pretèrit no perquè tingui la menor esperança que l'honorabilitat que se li atribuïa, la demostri ara a la manera japonesa, sinó perquè estem parlant d'un cadàver polític. I si els catalans tinguessin una mica d'orgull -que tampoc és el cas-, també d'un cadàver social.

Es tractava d'un banquer posat a polític i s'ha comportat durant anys i fins al final com un banquer posat a polític: pensant en el seu propi benefici. Els convergents, ara entre ofesos i sorpresos, s'haurien d'haver preguntat fa temps què era la famosa estratègia del "peix al cove" sinó sacrificar qualsevol ideal per obtenir-ne beneficis econòmics. Què era fer "la puta i la ramoneta" sinó interpretar un paper ambigu i penós a l'espera del moment oportú per assolir més guanys. Pujol no feia més que aplicar en política allò que aplicava en la seva vida privada. O al revés. Estava enviant clars senyals de la seva corrupció -ja hem dit que intel·lectualment era un zero-, però el seu partit en lloc d'alarmar-se o de preguntar-se si la pudor a podrit no era exagerada fins i tot per a ells, li reia les gràcies.

Les poques vegades que el vaig haver de tractar em va semblar algú que es pensava que Catalunya era seva -això per descomptat- però que també eren seus els catalans. Així, es permetia renyar el periodista que li efectuava preguntes incòmodes, o simplement despatxava les rodes de premsa amb un "això no toca" quan anaven en la direcció que ell no volia. O sigui, en la direcció destinada a engrandir el seu ego. Fets com aquests, que en qualsevol país democràtic haurien sigut objecte de crítiques furibundes, a Catalunya se suportaven amb un somriure, tant per part del seu partit com -això és més greu- de la mateixa premsa, doncs poques n'hi deu haver més servils amb el poder que la catalana.

I ara descobrim que el cove era el seu i el tenia a Andorra. On és la sorpresa?