El que fins divendres passat era un secret familiar, que suposadament s'ha revelat per la confessió de Jordi Pujol, ha resultat ser una de les claus que han segellat els pactes entre CiU i els diferents governs centrals des de 1993. Són diversos els episodis narrats en la premsa en els últims dies que concreten com Pujol es va comprometre a frenar l'independentisme, si no es furgava massa en els negocis familiars.

La pista sobre aquest pacte del poder central amb Pujol la va deixar escrita Salvador Sostres en El Mundo. "Roca va acudir, ressentit, al llavors ministre Solchaga per explicar-li les comissions i els negocis del fill gran del president. La part delirant és que Roca havia estat la parella recaptatòria de Pujol fill des que CiU va arribar a la Generalitat, i que per això va poder donar-li a Solchaga tants detalls. La part política és que el Govern no va fer absolutament gens contra Pujol, i va continuar funcionant perfectamentel seu pacte". També afegeix que "Solchaga no va moure ni un dit en compliment d'aquest pacte": el de frenar l'independentisme a canvi de mantenir Catalunya com un oasi per a Pujol.

Aquesta fórmula hauria marcat les relacions entre nacionalistes i socialistes a inicis de la dècada dels 90. Miquel Roca, des de la constitució de Convergència Democràtica de Catalunya el 1974 i fins a 1979, en va ocupar la secretaria general adjunta. Va ser diputat i president del Grup Parlamentari Català al Congrés dels Diputats des de 1977 a 1995 i portaveu de (CiU) en diverses legislatures. Pel costat socialista, el ministre Carlos Solchaga, que va ser ministre d'Economia i Hisenda, en el qual va romandre de 1985 fins a 1993.

Roca i Pujol, enfrontats

L'enfrontament de Pujol amb Roca venia d'uns anys enrere. L'advocat no va voler deixar el Congrés per enfrontar-se a les urnes en contra del seu amic Pasqual Maragall a les municipals de 1991, en la Barcelona preolímpica. En una crònica sobre el relleu de Solchaga com a ministre, el març de 1993 el periodista José Antich revelava l'estat de les relacions entre els dos dirigents de CiU. "Tot el que ha succeït des d'aquella data té el seu origen en aquella renúncia de Roca a disputar la vara d'alcaldia de la ciutat olímpica. Pujol va perdre la confiança en el seu segon, va decidir assumir novament l'adreça del partit i va retallar a poc a poc les competències de Roca".

En aquell moment Jordi Pujol, president de la Generalitat i de CDC, i Miquel Roca predicaven a Catalunya amb discursos no oposats, però tampoc exactament coincidents en tots els seus accents.

Roca considerava arribat el moment de fer un pas més en la governabilitat d'Espanya, jugar a fons la carta de l'entrada de CiU al Govern per acabar amb l'ambigüitat de la coalició en la política de pactes, i, en conseqüència, donar suport als socialistes. En aquelles dates el PP estava lluny de ser una alternativa real i tot apuntava al fet que no hi havia un altre govern possible que aquell que girés al voltant de Felipe González.

Segons relatava el mateix Antich, "Pujol, qui s'ha entès per obligació amb els socialistes, als qui no ha perdonat ni perdonarà mai la seva actuació en el cas Banca Catalana (presentació pel fiscal d'una querella en 1984 contra Jordi Pujol i altres exdirectivos de l'entitat), estava en contra d'aliances estables amb els socialistes i argumentava que per als nacionalistes els extrems sempre són negatius".

El mateix 1993 Pujol no va tenir objeccions a reconèixer públicament en una entrevista radiofònica alguna cosa que era coneguda en mitjans polítics, la seva profunda aversió cap al vicepresident del Govern. "De Serra no em fio", va dir davant els micròfons, "i tothom ja sap per què". "Pujol ha considerat sempre a Serra com el principal instigador de "campanyes" contra la seva persona", concretava Antich en una crònica.

A partir de 1993, la CiU que volia Pujol ocuparia un paper central en la política de l'Estat. I es produiria la desaparició política de Miquel Roca de manera progressiva. I també els partits independentistes i els moviments que ho acompanyaven van sofrir els seus pitjors anys en el període que era vigent el pacte de Pujol amb els governs de González i d'Aznar.

El cas més evident: la mateixa Esquerra Republicana de Catalunya. Àngel Colom va ser secretari general d'ERC entre 1989 fins al 1996. Durant aquesta etapa, ERC va sofrir una escissió interna de la qual va sortir el Partit per la Independència (PI), que es va acabar dissolent. El mateix Colom va declarar a Tv3 que van ser uns anys de lluita interna, "d'una guerra bruta que vull oblidar i d'unes pressions enormes, però que fan mal a l'ànima i que em van portar a una situació extrema".

Els anys en què també es feia els ulls grossos als negocis de Pujol Ferrusola a Catalunya, els pactes autonomistes amb la CiU de Pujol s'allargarien amb els governs d'Aznar.

Casualitat o no, l'independentisme que havia promès frenar Pujol ha anat en augment a mesura que els governs de Madrid han pogut prescindir de CiU com a aliat preferent per als pactes. La protecció pactada per Pujol ha saltat per l'aire.