Jordi Pujol no va ser mai un president laxista, ni absentista, sinó tot el contrari. Sempre va voler estar en tot. A Banca Catalana, en el seu partit i a la Generalitat va aplicar un seu al·lucinant i gens convencional organigrama. Es basava només en la confiança personal, que a més podia ser volàtil, canviant. L'usava per a saber-ho tot.

Podria posar exemples difícils de creure de com designà alts càrrecs de conselleries, dient-ho només en el darrer moment al conseller corresponent. O bé exposar l'immens poder, de fet, que sempre va tenir en el terreny cultural l'honesta i bona persona que fou Albert Manent.

O referir-me al poder real i efectiu de l'inefable mossèn Lluís Fenosa. El va usar per a temes molt delicats, encara que costi de creure. En vaig tenir mil proves. Quan ho recordo em marejo. Ramon Trias Fargas li va trobar com a motiu "el tam-tam". Creia, justament, que Pujol l'utilitzava per temptejar terrenys delicats.

Pujol no tenia horaris. Alguna vegada vaig estar amb ell fins a la matinada. En dos casos delicats, que no tenen res a veure amb TV, després em va trucar, des de la Generalitat, a primera hora del matí. Per descomptat, encara era al llit.

Mai em vaig poder imaginar que res afectant el poder, per secundari que fos, pogués quedar fora del seu coneixement. Tenia una àmplia xarxa de persones destinada a explicar-l'hi tot i més.

Precisament, estava ben amatent a tot el que tingués a veure amb els diners, els que podien anar al partit o a la butxaca que fos. Va ser un gran tema de confrontació amb Miquel Roca. En especial recordo el tema del diguem-ne estatut, privat o públic, de les línies d'alta tensió. O el de les concessions de freqüències d'emissió radiofònica. Fonts molt serioses em parlaren d'un pis en un número baix del carrer Ganduxer, de Barcelona. Sempre el vaig veure com un tema delicat. En vaig fugir radicalment, com si fos una malaltia greu i molt contagiosa.

Es poden discutir les capil·laritats. No tinc constància que fossin transversals, de conxorxa amb altres partits. Tanmateix, hi ha indicis que en temes greus hi havia esgrima amb florets com els de competició, amb una punta que impedeix fer-se mal. Així, els magistrats més propers al socialisme votaren contra el processament de Pujol pel cas Banca Catalana. M'ho diuen tres fonts excel·lents.

Altres coses no em lliguen, com la frase de Pasqual Maragall en seu parlamentària relativa a una possible comissió ("tangente" en italià i "mordida" a Mèxic) del tres per cent. Dies després d'aquella bomba periodística -sense conseqüències polítiques ni judicials- vaig anar a veure a un president d'una gran empresa amb contractació pública. No era, en absolut, Pere Duran Farell. Ho dic perquè alguna vegada he escrit que fou durant decennis un gran amic meu.

Com vaig escriure fa anys, la font em digué que, res de "només" un tres per cent, sinó que els percentatges requerits eren una mica més del doble. Em deixà encara més bocabadat el percentatge que es podia demanar per una concessió. Em parlà d'un 25 per cent durant dos o tres anys. Ximple de mi, li vaig demanar una precisió: "Suposo que dels beneficis?". Em respongué: "No, el 25 per cent dels ingressos", precisant-me que a ell també li semblava una monstruositat. Vaig intentar que em posés exemples, però ho refusà. En cap moment va al·ludir que la presumpta norma (de fet) tingués excepcions.

Ara això hauria de ser desterrat. Però no sé veure cap passió per assolir-ho, ni a tant sols començar a caminar vers una solució. Ans al contrari, veig posicions cíniques com "tots ho fan", "els culpables són els que el voltaven" (equivalent a una barbaritat dita respecte a Franco: "els dolents són els que el volten") o imputar només a una família, de manera imprecisa i amb voluntat d'exoneració d'un personatge que durant decennis ha dominat Catalunya com si fos una seva finca. Un personatge de qui costa imaginar que badés en res de substantiu.