En la Diada tot va resultar com estava previst. Ni a Barcelona ni a Tarragona va haver-hi sorpreses. Tampoc en les declaracions de les parts. Així que em vaig entretenir buscant les televisions estrangeres que donaven en directe la notícia en el moment àlgid de la intervenció de Carme Forcadell. Les úniques: Al Jazeera i la televisió russa. Aquesta mantenia una finestra en pantalla amb l'escenari de la V. Els poders de la frontera ens observen. En aquest projecte que es diu Unió Europa, de nou la baula més feble sembla Espanya. Si la convivència civil fracassa aquí, les conseqüències afectaran el cor d'Europa. Una Espanya trencada seria un bon signe que el món sencer entra en una nova i desordenada època.

Si hi havia alguna cosa inevitable des de 1978 era que Catalunya, en una Espanya democràtica, més aviat que tard, exploraria amb decisió les possibilitats de disposar d'un Estat propi. Si Espanya hagués disposat d'una elit directiva solvent i estructurada, aquesta situació s'hauria previst. Catalunya ha mantingut una persistent consciència nacional a través dels segles (des del XII) i l'ha desplegat sota qualsevol règim estatal espanyol. Evidentment anava a fer-ho sota un règim democràtic? Això és l'únic rellevant. Es tracta de consciència nacional. Punt. No obstant això, la nostra elit dirigent, encegada per les seves pròpies fantasies, en lloc de preveure la situació, es va limitar a témer-la. I en actuar d'aquesta manera, s'ha convertit en el motor del pitjor. Com va dir Kant, una interpretació pervertida de l'apocalipsi l'accelera.

De la mateixa manera, qualsevol que conegui l'estructura dels processos històrics, sap que, després de 40 anys, qualsevol constitució queda erosionada per multitud de factors. Fets sobrevinguts, processos polítics imprevisibles, mutacions pràctiques, cansaments ideològics, canvis generacionals i socials, obliguen a introduir reformes. Una elit solvent s'anticipa a les situacions greus, i genera canvis que tornin vitalitat als pactes fundacionals polítics. En lloc de comportar-se d'aquesta manera, l'elit espanyola dominant ha deixat que la situació política es podreixi. Les formacions que van reclamar durant dècades el seguiment de la majoria dels espanyols no han estat capaços de reformar-se i depurar-se a temps. Només han arribat a la percepció que és urgent una regeneració quan ja no tenen el suport social suficient per fer-ho.

Com era lògic, els més ferms portadors de la consciència nacional catalana, guiats per una lògica històrica implacable que ells coneixen molt bé i que la resta d'Espanya ignora -i per això s'escandalitza- sabien que havien d'aprofitar l'oportunitat que aquesta incompetència intel·lectual de les elits espanyoles els anava a brindar tard o d'hora. Comptaven amb ella com compten que surti el sol. Sabien que la rudimentària estructura institucional d'un Estat traumàticament forjat i sense tradicions sòlides tindria dificultats per respondre a un ultimàtum basat en la mobilització política de les masses més conscients de Catalunya. Això és el que han fet. El seu risc principal, també present en els seus assajos anteriors d'independència, és la conflictivitat latent de la situació internacional, que es pot tornar en contra seu.

Fins ara, tot ha succeït com ells preveien. La resposta de les institucions espanyoles és una mal dissimulada perplexitat i una paràlisi que es compensa amb una xerrameca insuportable, denominador comú el qual és la incapacitat de reconèixer la naturalesa de les coses. Tota l'estratègia del Govern de Rajoy ha consistit a llançar la carta de la corrupció de Pujol en el moment àlgid del joc i a fomentar el discurs que Catalunya està dividida. No tenia cap raó sòlida per confiar en aquests dos arguments. Rajoy, malgrat les evidències d'una corrupció continuada en el seu propi partit, reclama la fidelitat dels seus votants sense una mínima autocrítica. Per tant, no té dret a esperar que la causa del corrupte Pujol sigui abandonada pels seus seguidors. Esperar que CiU s'enfonsi i Mas s'estavelli és una il·lusió del PP, que ignora la jerarquia de valors de molts catalans i demana per a ells un rigor moral que curiosament no espera dels seus propis votants. Respecte a la segona carta, testimonia no saber res sobre els processos polítics massius plebiscitaris. L'Assemblea Nacional de Catalunya és la propietària del carrer. No hi haurà dos carrers a Catalunya. Al final, l'únic que té el Govern és la legalitat. I sabem que legalitat és sempre monopoli de la violència legítima.

Des del punt de vista teòric ja estem en conflicte. Ja no hi ha mediacions institucionals capaces d'intervenir. Les mediacions polítiques estan lligades de mans en el seu propi joc. De nou tornem a una situació en la qual els dos bàndols estan equivocats. I estan equivocats perquè han fracturat el principi bàsic de les societats polítiques civilitzades: la democràcia constitucional. Mentre que els portadors de la consciència nacional catalana es queden amb la democràcia, el Govern es queda amb la Constitució. Però una cosa sense l'altra no és res. És com un pantaló. De què serveix que cadascun porti un camal? L'Assemblea Nacional de Catalunya ignora la legalitat espanyola i, malgrat les promeses i juraments, creu que Catalunya té una Constitució històrica més antiga i no derivada de l'espanyola del 78. La seva consciència de superioritat la porta a menysprear el sentit constitucional que puguin tenir els espanyols. La seva idea és que el que es va constituir en 1978 no va ser sinó un parèntesi de recuperació de drets originaris, un acord tàctic de cessió, no un pacte constituent d'Estat. Per això l'Assemblea no sent que alguna cosa seriosa o pròpia sigui violada, ni li importa que la resta d'espanyols vegin deslleialtat i mala fe en el seu comportament.

En realitat, Forcadell va treure a relluir la paraula decisiva en la seva al·locució. Va reclamar mesures d'excepció per a una situació d'excepció. Deixebla de Carl Schmitt, va concloure de manera inapel·lable: "Som sobirans". L'Assemblea Nacional de Catalunya, per tant, assumeix amb totes les conseqüències que on hi havia una sobirania ara n'hi ha dues. No fa falta ser un lector de Shakespeare per saber que entre dues sobiranies procedents d'una no hi ha mediació possible. No voldria ser extremat aquí, però cal dir que la dimensió democràtica plebiscitària de l'estat d'excepció genera un espai imprevisible i un futur ignot, però té una conseqüència inevitable: tots els drets concrets des d'aquest instant estan posats entre parèntesis.

Aquí és on la dimensió constitucional de la democràcia, incompresa i menyspreada per l'Assemblea Nacional de Catalunya, mostra les seves funcions. Doncs la democràcia és constitucional just perquè té com aspiració central la protecció i garantia de drets ja consolidats. L'estat d'excepció els posa tots entre parèntesis i deixa el demos present al carrer com a instància única perquè els conformi de nou. Les reaccions a aquesta inseguretat jurídica ningú les pot preveure. Així que el conflicte està assegurat si no hi ha garanties que els drets consolidats a nivell constitucional se'n vagin a respectar. L'Assemblea Nacional de Catalunya pot assegurar que respectarà tots els drets actuals dels ciutadans de Catalunya. Però en realitat aquesta seria una frase buida. El que no podrà garantir de cap manera és que els ciutadans de Catalunya tinguin els drets concrets que ara tenen en tant que espanyols. Per exemple, no garanteix que tinguin un fons de pensions, o que estiguin protegits d'Al-Qaeda, o que siguin ciutadans de la UE, o que puguin usar l'euro, o instal·lar-se en qualsevol part d'Espanya. En tot cas, el que no pot garantir l'Assemblea Nacional de Catalunya és quins serien els drets dels futurs ciutadans catalans a Espanya. Però una cosa és segura. No tindran els drets actuals.

Carl Schmitt és un guia infal·lible per plantejar conflictes, però ja ho és menys per resoldre'ls de manera civilitzada. L'única manera de la vida política civilitzada és la democràcia constitucional: que els mateixos que van pactar un estatut constituent d'Estat ho actualitzin. Perquè no van pactar una societat d'accions. No obstant això, no m'agradaria ser unilateral. La invocació despullada al camal de la Constitució per part del Govern és tan schmittiana com la de l'estat d'excepció. L'única diferència és que apel·la a un altre demos, però el to vital i existencial és schmittiano.

L'endemà de la Diada un conegut comentarista governamental va invocar per expressar la seva perplexitat el llibre de Lenin¿Qué hacer? És una invocació que reforça la impressió que ja estem en el conflicte i l'únic que ens resta saber és que aquest sol decidir pel seu compte quan passa de la fase de latència a la de presència. Tal com estan plantejades les coses, res pot evitar-lo. Però per si de cas la democràcia constitucional tingués una mínima oportunitat encara, se m'ocorre que un bon mètode, econòmic i viable, de renovació del pacte constituent és la pragmàtica nord-americana de les esmenes constitucionals. I encara és possible introduir una solemne esmena catalana a la Constitució de 1978, que impliqui de manera expressa diverses coses. Primer, la interpretació de la nacionalitat del Títol VIII, en tant que referit a Catalunya, com a via de reconeixement de la seva condició nacional secular; segon, el dret de la Generalitat representada al senat a exigir consens en la legislació estatal que afecti temes de la seva competència (la prestació fonamental del sistema federal com protector del dret de minories); i tercer, el dret de Catalunya a una Hisenda pròpia i un règim fiscal que garanteixi el seu finançament i la seva solidaritat amb les altres terres d'Espanya.

Aquesta esmena implica adonar-nos que el problema de Catalunya és específic, històric, afecta el pacte constituent ?espa?nyol (i per això ha de ser aprovat per tots els espanyols) i no té res a veure amb l'Estat autonòmic, que podrà ajustar-se d'altres maneres. Mas per això ha de fer entrar al cap de les nostres elits dirigents que Catalunya mai serà una regió com les altres d'Espanya, una més. Reduir-la a aquesta condició és una obsessió que impedeix veure clar des del segon Govern Aznar. I això ens ha portat fins aquí. Però per si de cas els seguidors hispans de Schmitt volen ser coherents fins al final, que llegeixin la seva recomanació final, després de la tragèdia de 1945. La va fer citant una poesia de Konrad Weiss titulada Epimeteo cristiano, que diu així: "Però si el dret es condueix amb sentit, llavors la clara resposta es fa escoltar". Tant de bo aquest Epimeteo pugui ser, per una vegada, Prometeo.