o hi ha una lluita d'un poble per tenir un Estat. El que hi ha és un combat titànic (i patètic) de dos egos per una poltrona, des d'on es pot gaudir d'un poder il·limitat, fer moltes martingales i cobrar, això legalment, 136.834,78 euros a l'any.

Ja no cal que repeteixi els dos projectes d'eleccions que vaig tenir el plaer de revelar en un diari digital fa pocs dies. Tothom ho sap i és més clar que l'aigua. Tenen una gran diferència. Un el vol usar el mateix Mas, sense coneixement ni d'UDC, per sobreviure políticament. L'altre l'usa el fals ploramiques Junqueras per substituir a Mas. Quin ridícul!

Res de fites històriques que havien de ser exemplars per a Europa i per al món. Tot és ben comparable al que Pujol volgué i assumí durant 23 anys, amanit de molts diners, de molts fills i de molts paradisos fiscals: poder personal, poder personal i poder personal.

En un congrés de CDC al qual vaig assistir, només com a periodista, Pujol reclamà emfàticament "patriotisme de partit". Ara des de dos partits (CDC i ERC) es volen marginar els partits en unes eleccions que ells consideren decisives. Retornem al "fer país" (amb llistes "de país") declarat per Pujol en el període de la dictadura. Per culpa de qui o de quins ha fallit l'etapa del "patriotisme de partit"?

Som l'única comunitat que no ha exercit el seu dret, gens negat per ningú, a elaborar i aprovar una nova llei electoral. No hem sabut fer una llei que reguli de veritat les finances dels partits. No tenim partits amb veritables debats interns. Alguns, com CDC, no tenen ni primàries.

Però ara marginem el partits en un procés que es vol presentar com a cabdal. Procés del qual es diuen mil bestieses però que en privat és vist prioritàriament, pels mateixos protagonistes, com la via per canviar el president de la Generalitat, després d'haver constatat, fins a l'escàndol, que aquesta figura té poders de monarca absolut.

Els grans principis tenen ?interès quan responen a una articulació racional, determinant polítiques i polítiques de govern. Aquí, en canvi, són cabòries fumígenes destinades a amagar l'ou de l'arbitrarietat, el desgovern i la cobdícia pel poder i pel diner. O que badem, deia sovint, en privat, Josep Pla.

Doncs, badem. O com diria el meu enyorat amic, el gran poeta Francesc Vallverdú, "se'ns estan cruspint les figues". En efecte, estem deixant de ser un país tan sols presentable. Però, això sí, també estem ben embolicats en banderes estelades. Potser fins i tot amb una en forma de nus corredís a l'entorn dels nostres colls.

La frase de Tarradellas (tan mal col·locada en mil contextos) segons la qual calia evitar fer el ridícul s' hauria de capgirar per convertir-la en l'eslògan oficial català. Qualsevol ho veu. Precisament per això, l'exèrcit mediàtic de l'independentisme, corsaris inclosos, està lluitant 24 hores al dia. Altres callen, justament espantats.

Cada dia parlo amb més amistat i amb més por compartida amb alts dirigents de la política. Estan catatònics i ho entenc. No se'n saben avenir. Sempre havia criticat els partits, per escrit, per tant les hemeroteques ho acrediten. Però em fa molta més por el que ens està caient a sobre.

Pensar que Carme Forcadell pot encarnar alguna regeneració o refundació em sembla de bojos. Érem a Guatemala i anem vers "Guatepeor" diuen a Amèrica Llatina. No hi ha Perón en positiu, ni hi pot ser. Ni un Chávez, ni un Castro, ni un Morales, ni un Getúlio Vargas, ni un Haya de la Torre.

Tampoc no hi pot haver un moviment ampli d'aclariment i de recuperació de realitats mínimes sense uns mitjans de ?comunicació i culturals que ho acompanyin, així com sense un món de la cultura que, indiciàriament, avui estaria literalment comprat. O sigui que tant li fa dir com no dir. Només hi pot haver petites victòries, com que ?Iniciativa i UDC hagin decidit fugir del ?manicomi. Moltes gràcies i una ?abraçada, ben transversal, que és el que caldrà un dia o altre, quan alguns aventurers s'hagin ?estossinat entre ells. Serà més fàcil lluitar contra un (el que sigui) que contra dos, com fins ara.