Decennis de domini ideològic pujolista de Catalunya han imposat un sostre als partits que són acusats d'"espanyolistes". El fet ja ha esdevingut una tradició. No veig com el PP i el PSC poden escapar-hi. En sentit contrari, també és visible que l'independentisme té patent de cors. Aquí està el tema de Jordi Pujol. Ja sembla que no va passar res.

Per tant, Pujol va demostrar que durant decennis un mètode de govern casolà, així com de control social. Ha estat i segurament continua essent un sistema de corrupció amplíssim, controladíssim i determinant fins al dia d'avui.

Intentar mostrar-ho és una missió impossible. Criticar-ho és com colpejar aquells ninots que tenen el centre de gravetat molt baix. Fan un moviment de pèndol però tot seguit queden tan drets com abans. La presumpció d'innocència per a qui invoqui "Catalunya" és total. La pitjor maldat esdevé un signe de santedat.

En els darrers mesos, aquest drama s'ha potenciat, per obra i desgràcia, d'un concert mediàtic i propagandístic sense precedents i per una submissió d'intel·lectuals que haurien de protegir només béns socials generals. No ho fan: protegeixen la seva butxaca.

En aquests mateixos dies, la pressió social contra qui pugui discrepar ha arribat a ser immensa. Professionals de la cultura que mai no havien mostrat cap tendència independentista, diuen que l'adquireixen, com sant Pau el catolicisme en caure del cavall. Són arrossegats per una pressió social que no té res d'intel·lectual i molt de subvenció o de protecció laboral. A més, hi ha autèntica por de ser assenyalat com a ?traïdor.

No he trobat a ningú que m'expliqui per quin tipus de model polític i social optaria una Catalunya independent. Només m'han explicat que "Madrit" és la causa de tots els nostres mals actuals i que, un cop allunyats d'aquella font de maldat, tot serien flors, violes i romaní.

És més lògic témer que una Catalunya independent, i per tant dominada per CDC i ERC, continuaria caracteritzant-se per com ja han obrat fins ara els dos partits citats, amb una gestió esgarrifosa.

Han usat la via de fet en tot allò que era més important, començant per la sanitat pública. No només han liquidat la sanitat pública sinó potenciat la privada dels amics, que després lògicament poden ser agraïts envers els partits que els han ajudat.

Ho estic explicant des de fa anys però no passa gaire res. Em podrien dir que "puix que és catalana" la sanitat pública ha de ser bona. Ho va venir a afirmar ahir el conseller Ruiz en una entrevista dòcil emesa per la TV de l'Avui. Tornar a constatar el seu cinisme era insuportable. Les fotia pels descosits. Tot seria culpa de "Madrit" i dels sindicalistes.

No es pot entendre com no hi ha una reacció popular contra tanta maldat, tan descarada. Menteixen sense cap pudor.

Avui costa imaginar com ens en podríem sortir. Quan faig la pregunta, ningú me'n sap dir res. Només constato que Mas ha cansat molta gent. Ha fet massa papers d'una auca francament avorrida.

Ahir Mas va aparèixer en un esmorzar de periodistes amb una cara de content i satisfet que feia caure d' esquena. El veig com un home que no pot viure sense sentir-se poderós. En els darrers temps se'l veia francament angoixat. Ahir, no. Sens dubte pensa que l' èxit de participació o de mobilització que hi haurà el 9-N (cosa segura) li pot permetre rellançar el desig d'encapçalar una candidatura unitària. Crec que ho refarà i fallirà. Estic convençut que ERC no ho permetrà. Si hi ha dues candidatures independentistes, guanyarà la de Junqueras.

Llavors caldrà estar molt amatent perquè el mètode corrupte del pujolisme canviarà de cares, però no de formes de fer. Al cap de poc temps, podrem tenir més revelacions periodístiques, amb alguns noms nous i poca cosa més. Convertir Catalunya en un país normal i assenyat encara no pot aparèixer ni en l' horitzó. L'exhibició del 9-N només afecta la lluita descarnada entre Mas i Junqueras. Res més.