Les preguntes que estaven pendents de respondre ahir a quarts de vuit del matí, quan els primers voluntaris van anar als punts de votació del procés participatiu, eren, per aquest ordre, si es podria votar sense dificultats a tots els indrets i meses previstos; en cas afirmatiu, quantes persones anirien efectivament a votar; i només en tercer lloc, quants vots aconseguiria cadascuna de les opcions de la papereta.
La resposta a la primera pregunta va ser afirmativa, i això es va veure clar des de primera hora del matí. Malgrat les dues suspensions forçades pel govern central al Tribunal Constitucional, malgrat els continuats advertiments que la convocatòria era il·legal i per tant no es podria dur a terme; malgrat les cartes de la delegada del govern al president de la Generalitat, als seus consellers, als ajuntaments i altres organismes, malgrat tot plegat, els col·legis electorals van obrir les portes a les nou del matí, les van tancar a les vuit del vespre, i tot seguit va començar el recompte.
Hi havia cues des d'abans d'obrir, i tot va funcionar enmig d'un aire festiu, de celebració, perfectament greixat pels voluntaris. Alegre sobiranisme, il·lusió adolescent i llàgrimes dels avis que ja no confiaven a votar per la independència abans de deixar aquest món. Els escassos incidents, d'un estil que es desqualifica tot sol, van anar més aviat a càrrec de l'ultranacionalisme espanyol.
La resposta a la segona pregunta, la del nombre de votants, és una xifra: 2.250.000 persones (segons l'aproximació que va fer ahir a la mitjanit la vicepresidenta Joana Ortega; a aquella hora, amb el 88% de les meses escrutades, el recompte oficial confirmava poc més de dos milions de votants, amb el 80% a favor del sí-sí). La qüestió és decidir si aquesta xifra constitueix un èxit o un fracàs, i en això les discrepàncies estaven ja anunciades abans i tot que comencés el dia.
La primera realitat a constatar és que 2,2 milions de catalans van fer un acte de rebel·lia, de desafiament, a totes les actuacions del govern Rajoy per impedir i, subsidiàriament, desqualificar aquest procés "antidemocràtic", aquest "simulacre inútil i estèril" que tanmateix va tenir va tenir La Moncloa molt pendent del desenvolupament de la jornada. Així van saber que a la una del migdia ja havia votat més d'un milió de persones, i que a les sis de la tarda ja fregaven els dos milions, quan quedaven dues hores per davant i encara no s'havien sumat els vots dels voluntaris presents a les taules. I al final de la jornada, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va afirmar que "hem assistit a un acte de propaganda política". Un acte de propaganda amb 2,2 milions de participants, tot ells assabentats que no es tractava d'un veritable referèndum amb conseqüències jurídiques, però sí d'un esdeveniment històric deconseqüències inevitables. Desconegudes, però inevitables.
Com sempre en aquests casos, la interpretació quantitativa dels resultats depèn de quina altra quantitat es pren com a referència, i també del que s'esperava. Amb els par?tits contraris predicant el boicot, la consulta esdevenia un afer quasi exclusiu dels partidaris de l'estat propi, tant si el volen independent com si no. Un mecanisme per recomptar sobiranistes en general i independentistes en particular, recompte que no es pot enfrontar amb el dels unionistes i federalistes, excepte si s'atorga aquesta condició a tots els que no han anat a votar.
A les darreres eleccions europees els partits proconsulta van aconseguir 1,4 milions de vots, i a les autonòmiques del 2012 van ser 2,1 milions. Pel que fa al nombre total de votants, a les europees van ser 2,5 milions i a les autonòmiques, 3,7 milions. S'ha superat la primera xifra però no la segona. Als referèndums dels dos estatuts d'autonomia (1979 i 2006) hi van participar 2,6 milions de catalans. És clar que també es pot negar la validesa del recompte d'ahir, tot i que és fàcil de comprovar si s'ha fet trampa: a les meses s'apuntava el nom dels votants. Per afinar més l'anàlisi caldrà esperar a saber amb detall el nombre dels sí-sí i posar-lo en relació amb el nombre de possibles votants. Seria en tot cas una anàlisi distorsionada pel caràcter no vinculant de la consulta. Un referèndum que realment obrís la porta a la independència provocaria canvis d'actitud en totes direccions: incrementant la participació, sens dubte, i forçant els votants a una nova reflexió després del que aquesta vegada no hem tingut: una campanya centrada només en les virtuts i perills de la independència. Que aquest referèndum es convoqui un dia, i si pot ser aviat, és l'esperança de molts dels que ahir van dipositar una papereta de doble afirmació.
Però abans que això tingui alguna possibilitat d'esdevenir, han de passar moltes coses. Avui és10 de novembre, el dia en que tot plegat torna a començar. El dia que tanta gent esperava. Ahir als jutjats i als despatxos dels fiscals hi havia una idea clara: no s'havien d'interrompre les votacions per molt que ho demanessin la UPyP de Rosa Díezi Plataforma per Catalunya. Amb la gent engrescada, amb els votants fent cues, que un jutjat hagués ordenat segrestar qualsevol urna hagués provocat un incendi. Però accions legals anunciades per la fiscalia el dia abans, sense temps d'alterar la dinàmica dels fets, apunten a una hipòtesi de processos judicials a posteriori. La consulta no s'ha pogut impedir però les il·legalitats es paguen, com ha recordat amb energia el PP català. Un jutge va obrir diligències perquè Ortega havia informat dels avenços de participació. Els processos per desobediència poden ser un element més entre els molts que jugaran en el complex escenari que avui es posa en marxa. I que els votants hagin estat 2,2 milions és un factor difícil de negligir. Fins i tot si el govern Rajoy continua fent l'esfinx, els socis europeus i els principals agents econòmics i socials espanyols preocupats pel deteriorament de la situació política general demanaran un canvi d'actitud que passi per reconèixer el problema i cercar-li solució.
