He guanyat totes les juguesques quan amb els amics apostava pel fet que els votants del 9-N no arribaríem al 50% del cens. És cert: dos milions i quart de persones, que poden fregar els 2,5 milions amb els vots dels propers quinze dies, d'un cens entorn de 5,5 milions, no arriba al 50%. Però és un gruix de gent que no hauria pensat mai, del tot comparable amb el referèndum de l'Estatut del 18-VI-2006 (2.594.167 vots amb el PP i ERC a favor del NO o l'abstenció) i amb les darreres eleccions europees (2.532.629 vots). Els unionistes i altres espècies diverses que argumenten que els resultats són un fracàs per als sobiranistes, ja poden començar a comptabilitzar els seus votants. A veure si són més! El 80,7% dels votants del SÍ-SÍ són ran del milió vuit-centes mil persones. Un clamor! Una desobediència al TC en tota regla.

Davant del clamor festiu català, observat per centenars de mitjans d'arreu del món, el Govern espanyol ha seguit paralitzat i es conformà fent sortir el ministre de justícia, Rafael Català, parlant de "propaganda política" i de "simulacre", sense deixar les amenaces i amb un menyspreu tenyit d'intolerància (un simulacre i menyspreu recorreguts al TC, tanmateix!). Envoltat d'advocats de l'Estat, Rajoy encara pensa que la Constitució del 78 (una il·lusió de convivència contra la qual anaven els populars!) és una presó de les nacions que conformen Espanya. Quan parla d'una reforma segons la Constitució oblida de dir que els art. 167-168 referits a la Reforma Constitucional, són injustos, un "tràgala" per a les minories de les "nacionalitats i regions". No vol admetre el que saben estudiants de primer de Dret: una llei injusta no té vigor davant del poble. I Pedro Sánchez cau en el mateix parany de Rajoy quan proclama que "estima els catalans". No necessitem estimació; en tindríem prou amb el mínim respecte que permetés parlar d'igual a igual.

La cosa ve de lluny. La història es repetia com una sínia. Comparin el projecte d'Estatut de Núria (juny 1931), referendat a l'agost i portat per Macià a les Cortes el 18 d'aquell mateix mes. Encengué totes les fúries madrilenyes. Un botó de mostra: el 13-IX-31 "La Correspondencia militar" publicava: "Cataluña es de España y deberá someterse a la voluntad de la Nación pese a quien pese y caiga quien caiga". Com hem llegit no fa gaire: "Antes la unidad española que la verdad". Aquest és el seu tarannà. Estem sotmesos. Contra aquell Estatut del 1931, destacaren per la seva posició anticatalana intransigent Royo Vilanova, Gil Robles, Lerroux, Maura, Sánchez Román, Unamuno, Ortega y Gasset, que parlà de "conllevancia"... Ara ni això. Ara legalismes i negatives. El desembre d'aquell any Azaña havia hagut de dir això a Las Cortes: "Las comunidades autónomas -y no hablo sólo de Cataluña -no son el extranjero; son España. Tan España como lo son hoy día, quizás más, porque estarán más contentas [...] Su organismo de gobierno -en el caso de Cataluña, la Generalitat- es una parte del Estado español; no se trata de ningún organismo rival ni defensivo ni agresivo, sino de una parte integrante de la organización del Estado [...]Y mientras todo ello no se entienda así, señores diputados, nadie entenderá lo que es la autonomía". Encara ho han d'entendre.

Òbviament aquell Estatut ja ens el van retallar, de manera que es va fer famosa una Auca que deia així: "Rodanxó, gros i panxut/ va anar a Madrid l'Estatut.// Una volta discutit/ ens tornà petit, petit!". Malgrat tot, el 26-IX-1932 Azaña vingué a portar-nos-el i fou rebut en honor de multituds. Discursejà dient que la solució autonomista catalana dibuixava una possible solució capdavantera d'altres problemes originats a Europa.

Ara, encara que s'hagin mobilitzat més de dos milions de ciutadans, Rajoy i el Rei fan de bibelots i ni gosen venir a Barcelona per saber què passa de primera mà. Com seduir els catalans des de l'amenaça o el silenci obsequiós? J. B. Culla ho explica a Catalunya-Espanya, (1998): "Les tres temptatives més serioses per donar satisfacció a les demandes catalanistes [Maura, Canalejas y Azaña], tenien com a objectiu últim l'espanyolització del catalanisme". Van fracassar. Ja hi podem afegir la quarta temptativa de la FAES-Rajoy. Cal que units (Mas, Junqueras i com més millor) ens alliberem d'una vegada dels qui ens munyen i junyeixen sense deixar-nos ésser com volem. I com més aviat millor.