La norma és fer veure que ningú sap d'on ha sortit el grup marxista-leninista Podem. Per tant, no hauríem d'estar tan sorpresos. Tenim un renaixement del comunisme, anyada del 1917 perquè ningú va creure que fos un mal a evitar, cosa ben diferent del que ha succeït en els països més democràtics i més cultes.

En el passat, i en especial en els anys noranta, vaig escriure alguns centenars d'articles cridant l'atenció respecte a com aquí no es duia a terme el procés d'exposició de les maldats del comunisme i del bloc comunista, que llavors s'estava esfilagarsant. Aleshores ja no es podia continuar dient que no se sabia. De fet, feia molts anys que la veritat precisa sobre el totalitarisme comunista estava a l'abast. Però les revelacions dels arxius del món comunista van aportar dades que deixaven espatarrat.

El que ja havien exposat personatges rigorosos i amb coneixement de primera mà era confirmat o quedava petit. Calia agrair el que havien fet Robert Conquest, Jan Valtin (Richard J. H. Krebs), Vasili Mitrokhin i tants altres amb les seus espectaculars i documentats treballs sobre aquell totalitarisme. Goso aconsellar que es mirin aquests noms a Internet, per saber qui són o van ser.

Havien estat molt llegits en el món democràtic, mentre que aquí continuen sent pràcticament ignorats. O acusats de ser obra de la CIA, tipus d'imputació en la qual excel·leix la impresentable Pilar Rahola, que tant pot conèixer altres serveis especialitzats. Ho escric des del meu vell i absolut reconeixement del dret a l'existència de l'Estat d'Israel.

A Catalunya en concret hi havia hagut una "pinça" permanent del pujolisme i del PSUC. Era com el "cattocomunismo" italià. Aquí com allí, l'objectiu era polaritzar la política i impedir l'existència de forces de centredreta i de centreesquerra. En privat, Josep Tarradellas en parlava constantment. Hi estava molt en contra.

Després va venir la confrontació interna del PSUC, dividit en quatre fraccions. Ho vaig exposar en solitari, en un reguitzell d'articles. Vaig rebre desqualificacions per part de periodistes servils. Ho feien encantats. Tant encantats com jo estic ara, en dir que els fets posteriors m'han donat la raó. També haig de precisar que molts periodistes i La Vanguardia (en particular el seu director de llavors, Juan Cipriano Tapia) van fer el pallasso. Però totes les corrents del PSUC van ser més correctes: van callar. Sabien que tot era veritat. Els hi vaig agrair i els hi agraeixo.

Col·lateralment, llavors creia que la tendència dominant era no anar vers el centre esquerra, com ja feia el Partit Comunista italià, sinó vers la radicalització. Però el que passa ara no és un problema d'elits dirigents, atès que Iniciativa juga en el marc institucional. Sinó que en la societat hi ha continuat d'un substrat ideològic nostàlgic del comunisme, en particular en el món universitari, on en teoria hi hauria d'haver una millor capacitat per entendre la maldat d'aquest totalitarisme.

No és cap atzar que "Podem" hagi estat ben acollit a la Universitat "Pompeu Fabra". La seva creació per la Generalitat de Jordi Pujol va se una operació "cattocomunista". Dir-ho és una banalitat. Com és una banalitat constatar que el determinisme de trencadissa de formulació independentista ha obert la porta al determinisme de trencadissa de retòrica marxista-leninista.

Els que creiem que les solucions han de passar per refundar el marc liberal i democràtic estem més orfes que mai. Això es va donar a Rússia l'any 1917 i portà al poder la minoria comunista que havia tret només un 25 per cent de vots a les eleccions a la Constituent. Havien obtingut 175 escons sobre 707. Però Lenin la dissolgué per la força, amb soldats amb la baioneta calada. Allò va anar així.

Setze anys després, la democràcia va rebre una altra patacada a Alemanya, amb la pujada al poder del nazisme per una minsa majoria. Recordar-ho esgarrifa. Per sort ara la situació internacional és molt diferent, però no ens hi hem de conformar. Hi ha d'haver una reacció en l'àmbit intern. No només política, sinó també intel·lectual i moral, com la dominant arreu del món que va bé. De moment, no la sé veure.