V
estit gris i corbata grisa, tots dos amb pics clars, i cabell espurnejat de canes. Gris amb gris i amb gris. Camisa blanca: cap concessió al color. Així va comparèixer Artur Mas a la comissió del cas Pujol, amb una indumentària avorrida i disposat a avorrir les pedres responent-ho tot, tot i tot amb profusió de paraules, de reflexions tan ben construïdes com de mínima espectacularitat, i de recurs significatiu a la jaculatòria "li torno a dir". Sí, ho tornava a dir, amb tota l'educació del món però també deixant constància que tot allò ja li ho havien preguntat un munt de vegades i ho havia contestat un altre munt de vegades, i que ho tornaria a fer totes les vegades que fes falta. Repetint arguments i repetint les pauses amb els llavis premuts cada vegada que volia donar a entendre que acabava de deixar un parell de coses clares. Com si digués: oi que m'has entès i t'adones que no em tombaràs, oi que sí? Però sense dir-ho, naturalment.
En futbol hi ha una eina tàctica que s'anomena "adormir el partit". Quan el contrari desborda per totes bandes, quan els seus davanters es pixen els nostres defenses i llancen un atac rere l'altre, es pot intentar frenar la intensitat del partit a base d'aplicar lentitud al propi joc, passant-se la pilota en curt, amb seguretat, encara que no s'avanci ni un mil·límetre; reculant-la fins la defensa i fins al propi porter si fa falta.
En una compareixença de dubtosa utilitat en el marc d'una comissió de dubtosa utilitat, que va néixer sabent que no serviria per saber res de nou sobre el tema investigat, Artur Mas va jugar a adormir el partit; va ser un frontó encoixinat que no només tornava totes les pilotes sinó que les esmorteïa, les deixava caure blanes i sense força. Una resposta per a tot, perquè res del que li anaven a plantejar no era nou, tot havia estat dit desenes de vegades, i s'ho portava estudiat. La darrera cosa que els interessava, a ell, al seu partit i al seu projecte (sigui el que sigui), era donar rellevància a la sessió.
No hi tenia res a guanyar, perquè Mas, t'ho miris com t'ho miris, ha estat un cadell alletat en el pujolisme. Es tractava de perdre-hi el mínim i, si podia ser, deixar la sensació que l'oposició no pot amb ell, que no l'arrugarà, que no el deixarà mut i amb els ulls en blanc, però que tampoc no li farà perdre els estreps. I a aquest objectiu va ajustar indumentària i discurs.
