mas va afirmar públicament haver guanyat les eleccions municipals. No va passar res, malgrat que sospito que no gaire ningú s'ho va creure. En efecte, haver-les perdut en les deu ciutats més poblades de Catalunya (excepte Reus, on CiU també va rebre una immensa i ?inacabada clatellada) no sembla que pugui passar per ser una victòria.

El 12 d'abril del 1931, a tot Espanya van guanyar, en nombre de vots, les candidatures monàrquiques, en unes eleccions també municipals. Malgrat això, dos dies després es va proclamar la Segona República Espanyola. El besavi de l'actual rei va ser més realista i objectiu que Mas, i va decidir anar-se'n a l'exili, on al cap de deu anys va morir.

Després hi ha hagut una altra derrota, o «victòria», que diria Mas. Resulta que ERC s'ha negat força genèricament a pactar amb CiU, que, ai las, no té més opcions. Hi ha hagut molts casos que havent quedat CiU primera i podent fer majoria amb ERC aquesta ha preferit entendre's amb formacions més a l'esquerra per barrar el pas a CiU.

D'entrada queden clares dues coses. Una, que ERC i CiU són partits no pas complementaris sinó suplementaris, per no dir excloents entre si. Per part d'ambdós, el que és substantiu és assolir el poder, a la Generalitat i on sigui, no pas estar integrats en una quimera secessionista. Personalment, mai no n'havia dubtat, ni deixat d'escriure-ho.

Aquesta és la veritat vertadera. La declaració de Junqueras dient que reclamarà que tots els seus aliats assumeixin la cosa aquesta del dret a decidir és mer fum. Està destinat a parar les crítiques de, ai las, CiU. La teatral declaració d'ERC no implicarà cap problema, tant a l'Ajuntament de Barcelona (ni probablement a la Diputació d'allí) perquè, parafrasejant Enric IV de Navarra, i després de França, un ajuntament bé val una Missa. De la mateixa manera que una abstenció pactada (amb altres forces esquerranes) d'ERC també pot ser un discret inici d'un pacte municipal ben real. N'hi pot haver prou. Aquí alguns ja ens afaitem des de fa temps. Els lirismes queden bé en els mítings, però va de poder, de realpolitik.

També cal recordar un altre factor que he esmentat altres vegades. Ho hauria d'haver fet encara més, en ser cabdal. Es tracta de que ambdós líders no es poden suportar. Mas ho dissimula, atès que és un gran dissimulador. Ho acrediten la seva gèlida mirada i el seu somriure gens simpàtic que va mostrar durant la recent xiulada al Camp Nou. En canvi, Junqueras no és capaç d'amagar que l'antipatia per Mas el corrou per dintre. Crec que no la superarà mai, i ho entenc. Hi ha motius. En efecte, Mas és un perdonavides, cosa realment insuportable.

Hi ha un darrer factor: la inefable pregunta formulada per UDC, on també hi ha un dirigent, Duran Lleida,de qui diria que només està d'acord amb Junqueras respecte al rebuig de la supèrbia de Mas.

Amb la pregunta trampa de Duran, aquest ha continuat marcant terreny respecte a Mas. Ha tornat a quedar clar que el president de la Generalitat i de CDC cada dia està rodejat per més focs i per més brases.

Mas té el poc seny que li pot quedar enfosquit per la seva pròpia màquina mediàtica de mentir. Té una ambició i un desori mental infinitament superiors a la seva capacitat. És com aquella cinta pionera del cinema (1895) dels germans Lumière, L'arroseur, arrosé (El regant regat), on un personatge que vol regar amb una mànega que no sap manejar només aconsegueix quedar xop, ell sol. En efecte, les mentides dels cortesans mediàtics de Mas estan sent només cregudes pel mateix Mas. Sembla increïble però Mas creu ser el messies que dibuixen TV3 i la gran pallussa servil Pilar Rahola. Cal tenir molta capacitat per somniar truites.

Per tant, Mas no solament no té aliats, ni potencials, sinó que, a més, pot viure als llimbs. Seria millor que en sortís per anar a gaudir de la preciosa casa que em diuen que s'està construint a Menorca, a Fornells, en concret.