Ahir va començar i avui conclourà el 77è Congrés del Partit Socialista Francès (PSF). Va reafirmar la línia moderada, clarament socialdemòcrata. L'esquerrana quedà reduïda a un 20 per cent, mentre un 10 per cent volia remenar la cua cercant una pacificació.

En realitat, el PSF està pacificat, molt més del que li era tradicional quan tenia uns caps de colla (dits "barons" en francès) esgarrifosos. El primer ministre, Manuel Valls, té dins el partit una acceptació situada entre un 10 a un 15 per cent per damunt del president François Hollande. A nivell d'opinió pública la distància que els separa encara és superior.

Valls ha recuperat un dinamisme polític que estava per terra. Malgrat això tot tendeix a indicar que el 2017 el centredreta de Sarkozy estarà en posició de guanyadora. Ara guanyaria amb facilitat.

L'esquerra estatista del propi PSF fa pena. Se'n pot dir que està mirant al passat, en el qual, ai las, el PSF va fer un paper més aviat galdós. El van caracteritzar batusses internes esotèriques que ahir no es van veure per enlloc. També va ser d'un col·lectivisme econòmic avui desaparegut.

En realitat el debat principal està situat entre una política econòmica obrant en favor de la demanda i una altra actuant sobre l'oferta. Ja no hi plana el tronat fantasma de Marx sinó el més modern de J. M. Keynes. És un magnífic pas endavant. Contràriament al que succeeix aquí, allí l'extrema esquerra ha mort víctima del seu propi ridícul. El seu agònic líder, Jean-Luc Mélenchon, és una barreja extemporània de Robespierre i de Lenin. Arriba a fer més por que goig al minúscul Partit Comunista, malgrat estar-hi aliat.

A la pau en el congrés, hi va contribuir un nou sistema d'elaboració de les mocions congressuals. Van ser aprovades ja el 21 de maig. Per tant, ahir hi va haver més exposicions que no pas baralles polítiques.

Per primera vegada es pot dir que el PSF se situa en el que als anys noranta es va denominar "tercera via". Llavors l'encarnaven Bill Clinton, el canceller Gerhard Schröder, Romano Prodi i altres. En contra hi havia el francès Lionel Jospin i el PSOE. Aquest darrers es van imposar en el congrés del Partit Socialista Europeu celebrat a Suècia. Va ser una gran errada.

Ara el PSF votaria diferent, és a dir per un "socialiberalismo" o "liberalismo sociale" que diria el pare d'aquesta visió, Carlo Rosselli, procedent del socialisme i pare del moviment antifeixista "Justícia i llibertat", a la vegada origen del "Partito d'Azione". Fou assassinat a França, junt amb el seu germà Nello, per una sanguinària banda feixista francesa (La Cagoule) contractada per Mussolini.

Per a l'esquerra casolana, la francesa sempre va ser un gran i pèssim exemple. Molts encara no s'han assabentat dels mals que aquesta encarnà. En efecte, a Catalunya és l'únic lloc del món on encara es poden sentir elogis del nefast François Mitterrand. Sovint aquí predomina el "Kitsch".

Tanmateix, a França encara queden debats pendents. Per ?exem?ple, demà mateix hi haurà un debat parlamentari sobre la "llei Macron", del cognom d'un ministre liberal, designat per Valls, per liberalitzar l'encara encarcarada i estatista (però cada dia menys) economia francesa.

Ja es pot anar dient que Valls va néixer a Catalunya, cosa certa i de la qual està orgullós, però el vent que bufa a París no té res a veure amb el que (per desgràcia) bufa a Catalunya.

Això hauria de fer que miréssim més a França, cosa que, ai las, vàrem fer de manera excessiva en el passat, quan no era un bon model. No dic res respecte a Itàlia, país que aquí injustament es menysprea. Però això és un altre tema.

Aquí i ara estem davant grans necessitats respecte a tenir referents exteriors. Estem en una cruïlla i sense massa persones que vulguin o sàpiguen aprofundir en els nostres mals. En tot cas, el món mundial que des del poder català se'ns ha volgut mostrar com el món real no existeix ni en els contes per infants. Ho juro.