L'antic president del Govern espanyol Felipe González ha manifestat que la presa del poder a Espanya per Podemos seria un "desastre". Personalment tinc el mateix sentiment.

Tanmateix, potser cal esperar una mica i veure per on van les coses. Ara hi ha totes presumpcions del món per tenir por. Això no obstant, haig de reconèixer que em va satisfer que Ada Colau derrotés Xavier Trias.

Vaig recordar un dinar en un excel·lent restaurant de Nova York amb John Darton, que llavors era cap d'internacional del New York Times. També havia estat el meu cap directe en aquell diari, pel qual vaig treballar durant dotze anys. Va ser abans del 2005, quan ell es va retirar per esdevenir un gran escriptor.

Puc assegurar que aquell àpat fou quan Jordi Pujol encara era president de la Generalitat. En efecte, només haver començat a dinar em va demanar com anava Catalunya. Li vaig dir que Pujol encara era president de la Generalitat, des de feia ja més de vint anys.

John em va interrompre gairebé d'immediat, dient-me "això no pot ser, parlem d'una altra cosa". Ell havia estat corresponsal a Nigèria i a Polònia, estats que conec i dels quals tinc poques ocasions de parlar. A més, tenim molts altres interessos en comú, entre ells els llibres del seu germà Robert, un gran coneixedor de França.

La qüestió de la durada dels mandats no és banal, malgrat que aquí els partits solen defugir-ne. Si algú intenta limitar-los pot rebre una castanya. Li va passar al meu enyorat amic Juli Busquets (1932-2001), coronel d'Estat Major, pare conceptual i material de la Unió Militar Democràtica i catedràtic de Sociologia.

En Juli tenia un grup intern de reflexió dins el PSC, partit pel qual fou elegit diverses vegades diputat. En una conferència del PSC, Juli va proposar limitar els mandats a només dos. Va rebre una clatellada monumental. Ara és una gran qüestió, com la necessitat d'una nova llei electoral: se'n parla per quedar bé i, per descomptat, no es fa res.

Ha estat immobilisme que ha portat a molts a creure que calia canviar com fos, encara que podia resultar ser un salt en el buit. Tanmateix, el dret que tots tenim a lloar o a criticar altres persones només pot ser exercit en base a fets, cosa que respecte a Ada Colau pot semblar prematur.

Ara bé, Colau ja ha fet manifestacions que no hi ha per on agafar, com la pretensió de crear una moneda barcelonina. Això i moltes coses més produeixen esgarrifances. En canvi, ha estat molt bé la declaració de la imminent alcaldessa de Badalona (del mateix sector que Colau) dient que "serà l'alcaldessa de tots els badalonins".

No sé si n'era conscient, però tenia l'honor d'anar en sentit literalment contrari al que va encarnar el president xilè Salvador Allende. Aquest, en el seu discurs inaugural, el novembre del 1970, va gosar dir "No (sic) seré el president de tots els xilens". Tres anys més tard, Allende es va suïcidar, en el marc del cop d'estat del general Pinochet.

Quan, a l'any 2000, el socialdemòcrata Ricardo Lagos va ser elegit president de Xile, en el seu discurs inaugural va dir el contrari del que havia afirmat Allende. "Jo seré - digué Lagos - el president de tots els xilens". Va ser interromput per dos minuts d'aplaudiments.

He usat una comparació llatinoamericana. Però potser no pas la més actual. Seria millor dir que Colau està davant el dilema consistent a ser un altre Luiz Inácio Lula Da Silva o, en canvi, un impresentable ?Nicolás Maduro. El primer va ser genèricament positiu, però amb la taca de donar asil polític al terrorista assassí Cesare Battisti, mentre que el segons ha estat, és i sempre serà un tirà demagog i populista, a rebutjar del tot.

Vulgui o no, Colau ha de tenir en compte aquesta gran disjuntiva. Llavors sí que se la podrà jutjar, en base als fets que s'escaiguin. No té massa temps per aclarir una distinció clau.