Alguns fan veure que han caigut d'una parra i s'han esgarrifat, o han fet veure que s'esgarrifaven, en no poder deixar de constatar que hi ha un antisemitisme d'esquerres. Deliberadament, no dic "situat a l'esquerra" o "dins de l'esquerra", perquè no és un fenomen circumstancial sinó estructural i estructurat, així com conegut pels que no volem desviar la mirada respecte a realitats que couen a alguns.

La falsa caiguda de la parra ha estat deguda al fet, que constituiria delicte en altres països europeus, que un ara regidor de Madrid, dins del magma Podem, havia publicat a Internet un vomitiu acudit integralment antisemita. Pràcticament tots els mitjans s'hi han referit, precisant que el personatge estava a punt de ser designat responsable municipal de Cultura.

Jo no he caigut de cap parra. Fa anys que segueixo el tema. He llegit el que han escrit sobre els jueus Roger Garaudy (ex-alt dirigent del Partit Comunista Francès) i Noam Chomsky, un dels pares d'aquell cadàver que ha passat a ser l'antiglobalització. Fa anys Chomsky va ser ben rebut a Girona.

També vaig llegir números de la revista d'esquerra radical La Vieille Taupe, dirigida pel sinistre Pierre Guillame i de la qual hi va haver una franquícia publicada a Barcelona, El Viejo Topo (expressió que Marx va manllevar de Shakespeare) dirigida per Àngel Casas. Era pa beneit per l'ultraesquerra marxistaleninista, un espai ja llavors situat més enllà del PSUC.

Per tant, de sorpresa cap. Hi ha antisemitisme d'extrema dreta. Però també d'extrema esquerra, com alguns han fet oblidar. Altres han volgut fer oblidar que existí una judeofòbia catòlica, ja condemnada per l'Església.

N'estic vacunat perquè de sempre he trobat els determinismes (identitaris, socials, racials, religiosos) profundament malignes i nefastos. Ho són i ho continuaran sent durant anys, a més de profundament encegadors. Avui i aquí, el determinisme identitari es mastega a cada cantonada.

Per tant, s'entén que a Catalunya també hi hagi els dos pitjors extrems del conflicte entre Israel i Palestina. Hi trobem actituds pro-palestines molt radicals i una minoria pro-israeliana igualment extrema.

En canvi, per part dels països més democràtics hi ha finalment, respecte al problema israelià-palestí, una posició comú moderadora -que és la meva- mentre que aquell conflicte ha perdut força en l'imaginari dels dos antics bàndols. Ara hi ha un altre paradigma força pitjor i encara més sagnant, encarnat per l'Exèrcit Islàmic. Lluitar-hi en contra ens hauria d'unir a tots.

Pretendre incrementar la moralitat i la seriositat de la política, però no és tolerable, a la vegada, permetre tan sols la banalització dels dos grans exterminis del segle XXI, l' Holocaust i el Gulag.

Tampoc s'havia d'haver tolerat que durant decennis es volgués considerar el nazisme com un producte àmpliament compartit per la dreta, mentre es limitava els seus oposants a la desapareguda URSS i el gairebé desaparegut comunisme. Això ja s'ha acabat liquidant, però no fa gaire. Jo posaria la fita clarificadora en el 50 aniversari de la Segona Guerra Mundial, en el 2005, quant els arxius de la URSS ja havien estat oberts.

M'agradaria escriure més sovint de la maldat racista. N'he llegit molt. Ho faria més si visqués en una societat calmada. Ara no ho està, com tampoc no és massa seriosa. Altrament el grotesc personatge que ha estat a punt de ser responsable de cultura de l'ajuntament de Madrid no hagués pogut arribar tan lluny.

Per acabar, resulta que a la Generalitat tenim un responsable màxim de la cultura que prové d'un partit maoista que va publicar un número de la revista clandestina Estrella Roja titulat "Los comunistas y la cuestión nacional". Respecte al dret dels catalans a ser banalment catalans anava molt més lluny del que ha anat mai cap partit de l'actual arc constitucional, Algú també ho hauria de recordar de tant en tant, crec jo.