Unió té una capacitat innegable, que en bona part és mèrit de Duran, i que consisteix a ocupar més espais i poder del que, per la dimensió del partit, li pertocarien. Sempre ha estat així des que un bon dia es va crear la coalició CDC-UDC, que amb els anys va derivar en federació. La consulta sobre el procés, la independència i el futur d'UDC ha servit per fer encara més evident aquesta màxima. Però no només ens ha obert els ulls en això. La consulta ens ha posat al descobert dades -algunes de noves i altres de les quals només teníem indicis- que revelen el moment crucial que viu la formació democristiana.

El procés independentista -auspiciat sobretot per CDC i ERC- ha fet amb Unió el mateix que va fer amb el PSC: ha trencat el partit per dins, dividint-lo de tal forma que l'única conseqüència és una crisi interna que ocupa espais als mitjans de comunicació i es va alimentant a ella mateixa. Exactament el que va passar amb el sector sobiranista dels socialistes. La diferència és que al PSC, els independentistes mai van aconseguir acostar-se tant al 50% com ho han fet Castellà, De Gispert i Rigol a Unió.

I per què li ha passat això ara a Unió? Una de les causes és que UDC ja no interessa a CDC. O en tot cas, no interessa si no és per absorbir-la del tot, quedar-se amb aquelles persones que comparteixen o fan veure que comparteixen els postulats de Mas i deixar fora la marca democristiana i de passada Duran. Unió era útil en temps de Pujol, quan a l'expresident de la Generalitat li anava bé tenir un contrapès (en principi controlat), intern i alhora extern i sabent que a canvi de càrrecs i presència, Duran no estiraria la corda més del necessari.

Unió també li va servir a Mas una vegada aquest va agafar les regnes i els dos partits es van seguir utilitzant mútuament. El joc era similar al que va instaurar Pujol, però més fred i distant. Duran no va perdonar mai a Mas que li guanyés la batalla de la successió, però anaven fent, cada un amb el seu rol. El procés independentista ha canviat completament aquest dibuix i és aquí on Convergència deixa caure Unió. Mas sap que és molt inexplicable públicament que un dels dos es declari obertament sobiranista i l'altre no faci altra cosa que posar pals a les rodes al procés. Per tant, si Unió i Duran cauen, a CDC ja li sembla bé.

El camí cap a la independència també ens ha ensenyat que el procés és capaç d'acabar amb Unió, cosa que ni la corrupció va aconseguir. Un dels més destacats membres del sector sobiranista, Joan Rigol, mai va alçar la veu quan es van produir les denúncies internes d'irregularitats que molts anys després una sentència judicial confirmaria. L'antic dirigent més aviat va fer el contrari: es va afanyar a explicar-li a Duran qui eren els que el criticaven, en comptes d'investigar què passava. A Núria de Gispert no se la va veure mai aixecant la veu a Josep Sánchez Llibre als passadissos del partit quan hi havia els casos Treball i Turisme. Ara, TV3 ens ha ofert una imatge impagable dels dos dirigents discutint acaloradament. I a Antoni Castellà no li ve de nou ser crític. Ho va ser fa anys intentant presentar-se contra Duran i va acabar abraçant al líder a canvi de poder.

Duran regna a Unió ininterrompudament des de 1987 i cap de les tempestes per les quals ha hagut de navegar havia estat tan forta com aquesta. Per primera vegada ell i Unió trontollen. Ha perdut allò que el mantenia; l'espai vital. I tot pel procés independentista.